Mor Mariano Ozores, el cineasta que va triomfar amb el 'destape'

BarcelonaEl director i guionista Mariano Ozores, un dels més prolífics del cinema espanyol, ha mort aquest dimecres als 98 anys a casa seva. Enrere deixa un llegat de 96 pel·lícules, la majoria comèdies. Nascut a Madrid el 1926, va començar a treballar a la companyia teatral dels seus pares quan tenia 17 anys. "Soc autodidacta. Anar de teatre en teatre, visitant pobles i ciutats, em va ajudar a conèixer de què reia el públic i com ho feia", assegurava el director, a qui mai li va importar gaire que la crítica no el mirés amb bons ulls. La seva trajectòria cinematogràfica va començar el 1952 amb el guió de la pel·lícula Ché, qué loco. Els seus inicis van coincidir amb les primeres emissions de TVE, i va ser-ne director de programació. També va dirigir sèries i programes com Aeropuerto Telefunken. Ozores va treballar també en dues pel·lícules que exaltaven la dictadura: Morir en España i Franco, ese hombre.

El 'destape'

Amb l'arribada de la transició democràtica, Ozores es va incorporar al cinema del destape. Va ser en aquesta època que va aconseguir alguns dels seus grans èxits. Ho va fer de la mà del duo Fernando Esteso - Andrés Pajares, amb pel·lícules com Los bingueros (1979) –va ser el film més taquiller de l'any–, Los energéticos (1979) i Los chulos (1981). Era incansable. En un any, el 1982, va ser capaç de rodar sis pel·lícules: Padre no hay más que dos, Cristobal Colón de oficio… descubridor…, El primer divorcio, Todos al suelo, El hijo del cura i ¡Que vienen los socialistas!

La seva última etapa com a director va ser a la dècada dels 80, amb títols com Esto es un atraco (1987), Hacienda somos casi todos (1988), Disparate nacional (1990), Jet Marbella Set (1991) i Pelotazo nacional (1993). A principis dels 90 va dirigir també dues sèries a TVE: Taller Mecánico (1991), amb Antonio Ozores, María Silva i Leticia Sabater, i El sexólogo (1993), que va ser retirada de TVE enmig d'una gran polèmica perquè alguns sectors la van considerar masclista. Es va acabar emetent sencera a Antena 3.

A Ozores, que va rebre el Goya d'Honor el 2016, li importava sobretot fer riure el públic. I, en aquest sentit, era perfeccionista. En alguna ocasió havia explicat que anava al cinema amb un magnetòfon per gravar les rialles i analitzar quins acudits eren els que funcionaven millor. "Escrivia el que m'agradava, perquè abans que res soc públic i després director", solia repetir.