El Petit de Cal Eril: "La música no va d'omplir el Palau Sant Jordi"

BarcelonaLa vida és millor amb cançons noves d'El Petit de Cal Eril. I encara més quan són com les d'Eril Eril Eril (BankRobber, 2025), el disc amb què el grup comandat per Joan Pons (Guissona, 1981) torna a l'activitat. Han passat més de dos anys i mig des que va entrar en guaret, un temps per agafar distància i recuperar les ganes de ser feliç amb la banda. Descans ben invertit, perquè un dels projectes més estimulants de la música catalana ha fet un disc extraordinari. A més a més, Joan Pons (veu i guitarra), Jordi Matas (baix), Ildefons Alonso (bateria) i Dani Comas (guitarra) surten de gira per oferir concerts dins d'un iglú. Les primeres dates: del 10 al 13 de juny a l'Ideal Centre d'Arts Digitals de Barcelona.

Amb què t'ho passes bé ara?

— Fent música. És el que més m'agrada. M'ho he passat bomba fent música. M'ho torno a passar bé fent música, i em pensava que ja no ho sabria fer. L'únic que em reafirma que ho he de fer és quan tornem a tocar i veig que val la pena.

Aquest descans, entre cometes, que t'has pres, en realitat t'ha servit per reconnectar amb la música? Per exemple, tocant en la gira de Gorka Urbizu?

— Sí, és que no ha estat ben bé un descans, sinó una aturada de l'Eril, però no sento que hagi descansat. L'encàrrec que ens vam autofer va ser: intentem parar la màquina de l'Eril que cadascú floreixi per altres racons, que busqui, que experimenti; i quan hagi passat un temps, si a mi em surten cançons, veiem què passa, si ens sentim amb la trempera i amb l'energia de continuar. I ha sigut així. Hauria pogut no funcionar, però ha funcionat. Al setembre vam estipular un calendari: assajos fins al gener, i aleshores enregistrar el disc. I ha estat d'una forma molt orgànica, com el mateix disc, que és supernatural, cru, gravat tocant en directe.

Aturar el projecte també significava aturar els ingressos dels músics, els tècnics...

— Sí, això va ser un dany, però tothom ho va entendre. Vam prendre la decisió amb un any vista. Quan feia un parell de mesos que havia sortit el disc anterior, jo ja duia dies amb aquest rum-rum. I un dia a Madrid vaig dir: "Nois, he de treure un tema. Hem de decidir fins a on arribem, i parar durant un temps". Va ser molt alliberador compartir-ho amb ells i que tots ho veiessin bé. Per tant, vam tenir tot un any per anar avisant la gent de confiança. Tothom va poder visualitzar que s'acabaria l'11 de setembre de 2022. Tothom havia fet els seus plans. L'endemà jo mateix vaig començar una feina, una banda sonora.

Molt assenyat, tot plegat.

— Sí, però és que és l'única manera de sobreviure. Sí que és veritat que en alguns moments notava aquesta pressió de dir: "bé, s'han de fer aquests concerts perquè si no toquem i la gent no pot facturar, de què viurem?" Per això teníem aquest sistema de fer els discos tan seguits, perquè sabia que, si paràvem la maquinària, reengegar-la costaria perquè la gent s'ha de buscar la vida i tocar amb altres, i aleshores potser el grup ja no és la primera opció per a algú.

A la pel·lícula A complete unknown, l'escena en què es veu més feliç el personatge de Bob Dylan és quan s'asseu a una taula i toca amb un músic de blues, perquè està fent just el que vol fer: tocar, sense cap obligació.

— A vegades m'ha passat que dedico moltes hores més a la gestió que a la pròpia música, i és un dany causat pel tipus d'indústria que hi ha ara. Són moments molt dolents per als músics. És molt difícil viure de la música, pràcticament impossible. Has de fer tantes coses, que no pots dedicar tant temps a la música.

L'altre dia El Periódico va publicar un reportatge sobre les noves opcions de Barcelona per atraure més públic musical. Els promotors demanaven espais encara més grossos per tocar...

— Això és un reflex de la societat. Els més rics seran més rics, els pobres més pobres i la classe mitjana desapareix del mapa. Amb la música és molt similar. La música no va d'omplir el Palau Sant Jordi. No tots els grups hem de moure grans masses. Nosaltres no hem volgut mai grans masses. No som un grup de grans aforaments, però no deixem de ser importants per a la gent que ens escolta. De fet, la majoria d'artistes que m'agraden no mouen grans masses.

I l'experiència com a espectador no ha de ser sempre la del macroconcert, oi?

— No, és que els macroconcerts són pitjors. No hi ha ningú al món que pugui dir que un macroconcert és millor. El macroconcert és una tendència actual i és una merda, perquè és molt difícil concentrar-te amb tanta gent. He anat al Palau Sant Jordi a veure bolos, o al Primavera o al Cruïlla, i bé, veus un espectacle però no veus un concert. Després vas al Sidecar, a l'Heliogàbal o a l'Apolo i allò sí que és un concert de música. Allò està passant a l'acte. L'altre, bé, és televisat, quasi.

Algú que té la teva cura pel so, en determinats entorns és gairebé impossible tocar perquè no es pot sonoritzar prou bé.

— Per exemple.

Per cert, felicitats per la sonoritat del disc, que és increïble de bona.

— Gràcies. En aquest cas has de felicitar els individus que ho han fet possible, com Luke Temple, el productor. Per primer cop hem treballat amb un productor extern, i que ha estat fantàstic que el Luke ens ajudés en aquest experiment. És un paio molt fresc i molt d'entranya, no tan cerebral. I Paco Loco, que ha fet més la part d'enginyeria, li ha donat una sonoritat molt crua i alhora molt viva.

Escoltant el disc nou, he pensat en Vol i dol (2010). De fet, comences Eril Eril Eril amb Jo ja no soc qui era, una cançó que em recorda els versos del cementiri que cantaves a Cendres: "Sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som".

— No hi havia pensat, en aquest detall. Sí, sento que aquest disc està molt més connectat amb Vol i dol i La figura del buit [2013] que amb els seus predecessors, tant No sabràs com acabarà la història [2021] com Energia fosca [2019]. En part és per la manera com he fet les cançons, i també per un esforç de defugir el sistema que estàvem tenint els últims dos o tres discos. Volíem evitar alguns vicis ocults... I l'ajut extern ens ha fet tirar milles. Tot plegat fa que el disc tingui un esperit molt més emocional, com Vol i dol, que és un disc que és 100% emocional. A l'hora de fer cançons m'he deixat portar més per aquí baix [assenyala l’estómac i el cor] i no tant per aquí dalt [el cap]. Als últims discos hi havia molt de coco i de llibreta, una cosa més pop al meu cap, cosa que després ha envellit malament. Vull dir: els escolto i estan bé, m'agraden, però no em commouen. Ara m'he reconnectat amb una manera de viure la música que em fa emocionar profundament.

Ho defenses molt bé.

— Tot això ho reflexiono ara, quan algú m'ho pregunta, abans no hi pensava. Però no ets el primer que em diu que ha connectat amb Vol i dol i La figura del buit. És com tornar al principi, però alhora hi ha com una mica de tot el ventall de l'Eril.

Hi establim connexions perquè ens encanta... Per exemple, La por i l'oblit és una cançó que ara mateix podria estar en un disc de Xarim Aresté.

— Hòstia, m'encantaria sentir-la. És la meva cançó preferida del disc ara mateix, per tal com ens està sonant ara que l’estem tocant. En Xarim té aquesta cosa de la dinàmica extrema, i aquesta cançó té molta dinàmica. Jugant a les connexions... en Xarim, quan ens vam conèixer, em va confessar que era ultrafan de Vol i dol. Em va dir que aquell disc li havia canviat la vida.

I Aigua fosca, per moltes de les paraules que es van repetint, és molt Ferran Palau.

— A mi Aigua fosca em connecta molt amb Com un plom, de La figura del buit. Són cançons germanes, perquè és d'aquestes que expliquen una història llarga i a mi me'n surten molt poques. Em va passar una cosa molt curiosa, i per això té aquest títol. Vaig fer aquesta cançó i no tenia títol, però tenia frases com això de l'aigua. I un dia la meva germana, sense haver sentit la cançó, em va dir: "Has de llegir els llibres de Blackwater, que són superguapos". Me'ls vaig llegir, i quan a l'acabar-los vaig tocar la cançó, vaig adornar-me que estava parlant del mateix. Per això la vaig titular Aigua fosca, per recordar també aquesta connexió, perquè sembla que hagi fet la cançó després d’haver llegit els llibres, i va ser abans. Passen sovint, aquestes casualitats que et sorprenen, que sembla que ho hagis somiat.

Eril Eril Eril sembla el títol d'un disc de hardcore o de metal.

— [Riu] Farem samarretes de metal. Hem fet un vídeo de 37 minuts amb tot l'àlbum, que comença amb la primera cançó i acaba amb l'última. És un videoclip fet només amb cares, amb 300 cares mirant a càmera, i es diu Només persones. Era un possible títol de disc, però aquest àlbum no el sentia tan conceptual. Tenia tota una llista de noms i idees per titular el disc i no sonava la flauta. Al final vaig mirar l'ordinador i vaig veure la carpeta on vaig començar a ficar tot el material per a aquest disc i posava ERIL ERIL ERIL, en majúscules. Vaig tenir clar que havia de ser el títol, perquè és un disc de cançons al 100%, i la carpeta em semblava una bona flassada per a les cançons. A més, nosaltres sempre ens referim al grup per Eril, mai per Petit, i ha estat bé fer-li aquest homenatge.

Parlant de punk, Totes les lleis dels homes és el més punk del disc, oi?

— Sí. I Ni rei, ni déu, ni pàtria té un punt com de més Fugazi o Karate. Aquests grups hi són perquè els he escoltat molt i perquè les cançons estan gravades en directe i són crues. No hi ha gaire història: hi ha micros i pots apujar més un o l'altre i fer que soni així o aixà, però són discos de tocar. Totes les lleis dels homes, quan la vaig portar, em van mirar i em van dir: uau, això té tempo. I és veritat que hi ha moltes cançons que tenen tempos molt més alts. Ara, per al directe, estem repescant algunes cançons d'abans i les que més ens quadren són de Vol i dol i La figura del buit. Per exemple, de l'últim disc no n'estem agafant cap.

Deu ser més difícil encaixar-les.

— No ho sé. Com que no hi ha teclats... Estem fent cançons que feia potser deu o dotze anys que no tocàvem, que és guai per a nosaltres. I per al públic també serà ben parit.

Què enyoraràs d'aquest temps que no has estat en primera línia amb l'Eril?

— No ho sé. M'agradaria pensar que res, i que aquesta pausa m'ha servit per prendre l'Eril amb certa relativitat. M'agradaria saber delegar més, aprendre a relaxar-me més amb certes coses i intentar disfrutar. És un disc superespecial, n'estic superconvençut, i farem una gira menys extensa. Hi ha certs concerts que ja no farem mai més. Cada concert ha de ser com un acte especial per a mi. I vull aprendre a disfrutar i deixar que certs aspectes els faci altra gent, que està per fer-los. Tot i trobar a faltar moltíssim tocar amb l'Eril, també he estat feliç tocant amb el Gorka, perquè tocar és el que em connecta amb la música i amb el meu jo artístic.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música? I el que t'agradaria oblidar?

— Quina pregunta tan difícil per fer-li a un balança. Soc molt cagadubtes i triar aquestes coses em costa molt. Potser una de les coses més flipants van ser els últims concerts de gira que vam fer al teatre [el Teatre Ca l'Eril de Guissona]. Van ser molt emocionants. El que passava allà entre nosaltres, sabent que era un final per un temps, i la gent que hi havia, el caliu aquell, va ser de plorera màxima, molt emocionant. Dels moments més intensos que he viscut mai en un escenari.

I el que voldries oblidar?

— El pitjor és un somni recurrent que tinc: somio que arribo en un escenari i no està funcionant res. I m'ha passat moltes vegades. Arribem tard, ningú sap les cançons, jo no em recordo de les lletres, els cables no van, els amplificadors estan parats... Em passa això i em dura molt, i és horrible. L'he tingut molts cops i és una tortura.

I està relacionat amb haver de fer un concert l'endemà?

— Normalment sí, però no sempre. N'he parlat amb altres músics i no soc l'únic que té aquest somni. Ja sé que no és una cosa real, però és un tema que em pertorba i que m'agradaria oblidar.

Tant de bo a partir d'ara no el tornis a tenir.

— Segur que sí, segur que sí. A més, amb la gira aquesta que hem muntat, que tot és tan complicat...

Tot tan complicat?

— Bé, una mica difícil perquè fem la gira dins d'un iglú i hi tindrem tants fronts oberts...

Quanta gent hi cabrà?

— 400 persones. És un iglú guapíssim. I tot anirà bé. Serà fantàstic, però alhora...

Marc Parrot va muntar uns concerts en una iurta, que era més petita.

— Em sembla que n'hi cabien 90, però el muntatge era més complicat. El nostre iglú s'infla amb aire, no té estructura. És com una tenda de campanya gegant.

I l'acústica?

— És fantàstica. Sona molt bé. A més, portem el nostre equip d'Igualada, que sona de l'hòstia, i ens hem esforçat perquè sigui una experiència completa.

Sempre se’t relaciona amb Guissona, perquè és d’on ets, però ja fa temps que vius a Igualada. Com creus que viure a Igualada es nota en les teves cançons?

— Ah, molt. Hi ha el gran tema de l'accent, que és un altre dels temes que em pertorben. Ha anat a menys, i a cada disc és més central. La gent no sap que el primer disc, que el vaig fer a Barcelona, el vaig gravar dues vegades. A la primera gravació tenia un accent súper de Barcelona. El vaig sentir i vaig dir: "Però què és aquesta merda?" I el vaig tornar a gravar forçant l’accent. Els referents que havia tingut eren molt de Barcelona, com Mishima, o d'accents més orientals, com Antònia Font, però no sé què em va passar. En els primers discos hi ha un esforç per mantenir l'accent, i és una cosa que he anat perdent. Sé que hi ha molta gent que li sap greu, i a mi me'n sap, però és una cosa que la faig inconscientment. Quan parlo amb les meves germanes i la meva mare, sí que tinc un accent més marcat, però normalment la gent de seguida em diu: "Però tu ets de Guissona amb aquest accent?" L'he anat perdent, s'ha diluït. Tinc 43 anys, i n'he viscut només 17 a Guissona. Tinc un amic, que és de Ponts, tot i que no hi ha viscut mai, i té més accent de Lleida que jo. I li dic: "Però com ho pots fer?" I no ho sap, però li ha quedat. Fins i tot els seus fills parlen més de Lleida que jo.

Xarim Aresté, que ha tornat a viure a Flix, diria que ha recuperat l’accent amb naturalitat.

— És normal. Crec que si jo ara visqués vint anys a Guissona un altre cop i fes un disc, se'm tornaria a notar segur. Perquè l'accent el tinc, cerebralment. El que passa és que no el practico. És una cosa que em ratlla molt quan gravo i hi ha algú que diu: "Hòstia, aquesta a". I jo penso: "És que no hi puc fer res". També seria molt fals gravar ara un disc amb un accent de Lleida molt marcat. Tot i que m'agradaria. Quan sento Renaldo i Clara m'encanta, em sembla preciós. Però jo no el forçaré, perquè no seria jo, tampoc. Jo no soc qui era [riu].

I qui ets?

— Cada segon una persona diferent [riu]. No, sempre som els mateixos, però, no et passa a tu? No tens la sensació que vas canviant, i que tot canvia, però que alhora hi ha una sensació d'estancament, d'estar dins del mateix magma?