Punt final. L’adeu de Rossini

PalmaL’adeu de Rossini va servir com a comiat per a la temporada de la Fundació Studium Aureum. Un encomiable comiat, de gran dificultat. És la Petite Messe solennelle, de Gioachino Rossini. Un punt final al seu envejable currículum, tan peculiar com la seva pròpia existència, que quan es trobava al punt més alt de la fama i prestigi, tenia trenta-set anys i acabava d’estrenar l’òpera Guillaume Tell, va dir fins aquí. Va trigar ni més ni menys que altres trenta-quatre anys per dedicar el seu inabastable talent a compondre una altra obra de gran magnitud. Mentrestant, havia fet algunes composicions per a piano, tan sols per ser interpretades a ca seva, tot i que el més important de la jornada sempre eren els exquisits àpats amb què delectava els seus convidats. Com a bon vivant, la seva gran vocació, que va exercir al llarg de tota la seva vida, l’exquisidesa formava part indissociable del seu tarannà i la prova d’aquesta afirmació, que no és altra cosa que una evidència, la tenim amb aquesta darrera gran peça que va signar el músic i sibarita. Una missa, que tenia més a veure amb l’òpera que amb la música sacra. Rossini va escriure una primera versió per a dos pianos, harmònium, quatre solistes i vuit cantaires, o sigui dotze, com els apòstols, tot i que posteriorment la va orquestrar amb idèntic resultat. Magistral. A la partitura ja ho va anunciar: “Bon Déu encara que he tractat d'escriure't aquesta música sacra, ja saps que jo vaig néixer per a l’òpera còmica…”.

Ponseti ha optat per aquesta versió primigènia, augmentant el cor fins a trenta-set components, juntament amb els tres instruments, interpretats per Noemi Dalmau i Jesús López al piano i Onofre Morey a l’harmònium, mentre que la tasca dels quatre solistes ha estat encomanada a Violeta Alarcón, soprano; Marta Infante, mezzosoprano; Antonio Aragón, tenor, i Jorge Tello, baix. El primer envit de consideració el va protagonitzar Aragón amb un molt exigent Domine Deus, per donar pas a tots i cada un dels protagonistes d’una funció que no donava treva, com en el cas del Qui tollis que arribà a continuació, a càrrec de la soprano i la mezzo, que marcà la justa mesura de la interpretació d’aquesta petita gran joia. Tot just després, qui va tenir la seva oportunitat de mostrar potència i seguretat va ser Jorge Tello. El cor ho havia fet amb el Kyrie inicial. No hi podia mancar el piano i ho va fer a l’Offertorium, com una cadenza, interpretada per Noemi Dalmau. L’espectacle arribava al seu punt àlgid, o no, perquè després gaudirem d’un O salutatis hostia, de Violeta Alarcón, memorable i que Rossini havia afegit posteriorment, arrodonit amb l’Agnus Dei final de la mezzosoprano i el cor. Fi de festa major. Fins a l’any que ve.