Quasi res, quasi tot. Un elogi de la naturalitat

Els darrers sis dies és la darrera criatura de Marta Barceló que ha pujat als escenaris. El títol és un espòiler. Sabem quin temps durarà l’agonia de la mare dels tres protagonistes. No és un fet extraordinari. És llei de vida. És un procés pel qual qui més qui menys hi ha passat o hi passarà. No hi ha conflicte més enllà del fet en si mateix. Tampoc cap as a la màniga que dinamiti la relació entre els diferents protagonistes i aparegui una situació imprevista. És un tall de la vida de qualsevol de nosaltres posada sobre un escenari. Potser sembla que es tracta d’un text amb poques possibilitats de captivar l’espectador? Idò no. Els darrers sis dies és una altra meravella. Una lliçó teatral, de com amb quasi res pot sorgir quasi tot. Des de les relacions humanes més convencionals fins a un estil de vida d’una família de classe mitjana amb tots els seus elements i característiques. Per tant, un retrat sociològic, acurat i realista? També. Per una altra banda, conté tot un seguit de subtils pinzellades amb les quals aconsegueix emocionar, fer somriure i fins i tot riure. És com una línia recta, fina i delicada, senzilla i precisa, sense cap sotrac, que fa que tot en aquesta petita/gran història transcorri com una exhalació, deixant al cap d’hora i quart, aquesta sensació de “quina llàstima que ja hagi acabat”.

Els darrers sis dies és la quadratura del cercle, un elogi de la naturalitat a partir del més habitual en la vida, que és la mort. Tot rutlla a la perfecció. I si el text conté tots els elements per aconseguir-ho, el trasllat a sobre de l’escenari tampoc no és poca cosa. L’escenari, dissenyat per Joan M. Albinyana és modern, senzill i, sobretot, eficaç. El ritme, aquesta fluïdesa que destil·la en tot moment la funció és per obra i gràcia de Xavi Núñez i el mateix Albinyana, mentre que, per una altra banda, o potser és la mateixa, els actors ho broden. Un retrat impecable de cadascun d’ells. Ni un sol moment que tot no sembli molt espontani, franc, real. Alexandra Palomo, Sergio Baos i Carme González són els tres fills, mentre que Karen Codina és l’encarregada de la resta de personatges que van apareixent, des de la mucama sud-americana, extraordinari dibuix que arrodoneix el discurs, fins a la infermera, entre altres. Per a tots i cadascun d’ells ens ofereix uns trets prou singulars, també sense cap gest que no sigui el que toca, sense cap exageració en la inflexió… Es va fer curta, molt curta.