Pol Morillas: "Europa ha de decidir ja si vol convertir-se en una gran potència"

BarcelonaA la portada del llibre Al pati dels grans: Europa davant d'un món hostil (La Campana), hi ha dibuixats un llop amb cara famolenca i una ovella que se'l mira de reüll. És un bon reflex del dilema geopolític, i també existencial, que se li presenta a Europa ara que el paisatge global ha virat cap a l'agressivitat i la competició. Què vol ser Europa? És possible assolir l'Europa potència en un món on torna a predominar la llei del més fort? És aquest el camí per garantir el futur de la Unió Europea? Pol Morillas (Barcelona, 1982), politòleg, director del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs) i una de les veus més autoritzades per analitzar la geopolítica europea, ho analitza en aquest assaig vital per entendre cap on anem.

Comença el llibre citant Tucídides: “Els forts fan el que volen i els dèbils ho accepten”. 

— Tornem a viure en un món que es regeix per la llei del més fort. Les dinàmiques de cooperació internacional s’han debilitat i el que predomina ara és la lluita entre grans potències pel poder global. La idea originària de la Unió Europea, vinculada al foment de la cooperació en temps de pau, sembla que ja no encaixa. La UE mai havia estat pensada per ser un poder internacional, era un projecte d’integració interna entre els estats membres, sense molta vocació cap a l'exterior. Per això ara Europa es troba en un moment importantíssim, de definició fundacional: ha de decidir si vol ser una potència forta, si vol entrar al pati dels grans, per poder resistir davant aquest paisatge en què la inestabilitat és i serà inherent. 

Què es necessita per entrar al pati dels grans?

— En el cas d’Europa, dues coses alhora. Per una banda, que el seu poder no estigui fragmentat. Si mirem les capacitats pròpies de la UE en el seu conjunt, des de l’economia fins al comerç, estaríem en predisposició de ser un poder internacional com tants altres. El problema és que tots aquests poders estan fragmentats perquè impera la lògica individualista entre els socis. Per tant, es necessita voluntat política de tots els líders per apostar per reforçar el poder europeu, el conjunt, i no obsessionar-se en el poder nacional. I, per altra banda, si Europa vol ser potència internacional, ha de fer ús de tots els elements del poder. I aquí tenim un problema, perquè, com s’ha demostrat, la UE va basar el seu projecte en la voluntat de teixir interdependències i cooperacions. I com que el vent de la globalització bufava a favor, possiblement va confiar massa en les dinàmiques de dependència amb altres actors: l’energia, amb Rússia; la seguretat, amb els Estats Units; el comerç, en gran part, amb la Xina... Ara s’ha vist que les interdependències han passat a ser vulnerabilitats, i que Europa ha de treballar per aconseguir la famosa autonomia estratègica.

I això inclou la defensa. És el punt més important per ser una gran potència?

— És el punt que s’ha revalorat més. Tots sabem que la defensa, la seguretat europea, és altament dependent dels Estats Units: directament i a través de l’OTAN. Això fins ara havia funcionat: poques aliances havien tingut tant d’èxit com la transatlàntica. Europa podia, en certa manera, despreocupar-se’n. Però Trump ho ha fet canviar. Trump no només diu als europeus que ja no poden comptar més amb la protecció de Washington, sinó que també ens diu que potser algun dia ens considera rivals. Per tant, és evident que, si Europa vol ser al pati dels grans, necessita garantir-se autonomia en l’àmbit militar.

Llavors cal tallar amb els Estats Units?

— Precisament, a la UE hi ha divisió sobre aquest tema. Hi ha un corrent que diu que encara és massa aviat perquè ens independitzem de Washington i que cal portar-nos-hi bé, fins i tot amb Trump. El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, és l’exemple més gràfic de l’Europa que opta per lloar encara els Estats Units i lidiar com es pugui amb l'actual govern, que no hi estarà per sempre. L'altre corrent és els que diuen que no, que Trump és la mostra més evident que cal un canvi i que aquest canvi ha de ser decidit i estructural cap a una Europa amb les seves pròpies receptes. Aquest corrent pensa que, fins i tot sense Trump, Washington deixa de ser un soci fiable, perquè els interessos i el punt de gravetat del món estan canviant.

Vull pensar que Europa encara és referent en moltes coses.

— Evidentment. De fet, si Europa vol ser potència, ho ha de ser fomentant el que és i ha estat sempre: un element de cooperació i de bona entesa entre els països. Malgrat que ara no estigui a l’ordre del dia, en l'àmbit internacional tenim tantes crisis que requereixen cooperació que es necessitarà algun actor que la promogui i que faci de l’entesa entre països la seva raó de ser en el món. I l’únic actor que ho pot fer ara, i amb prou convenciment, és Europa.

Com valora, doncs, que Europa estigui allunyada de la taula de negociació sobre Ucraïna?

— És el que parlàvem abans: un món que es regeix per la llei del més fort. Putin i Trump parlen aquest llenguatge i entenen que aquesta guerra l’han de solucionar a la seva manera, obviant fins i tot Volodímir Zelenski. D’Europa pensen que és el típic soci que molesta, perquè parla un llenguatge diferent i, a més, consideren que no té capacitats d’imposar la seva visió ni té eines per fer-ho. Fixa’t que tant Putin com Trump, que coincideixen en molts aspectes, també convergeixen en demostrar un euroescepticisme accentuat, que busca atacar aquesta idea d’una Europa forta. Putin ho ha demostrat recurrentment, donant impuls a forces antieuropees. I Trump personifica el discurs estatunidenc que busca certa revenja d’Europa, i que vol deixar enrere aquest ordre internacional en què Europa, i el multilateralisme, tenen certa preeminència.

Putin és un dels noms propis que més apareix en el seu llibre.

— És que Putin és la representació més viva de l’amenaça per a les societats europees. Putin és l’exemple d’un líder que pot actuar saltant-se totes les regles de joc, fins i tot utilitzant la força bruta. Des d’aquí ens costa una mica entendre-ho, però si viatges a països que fan frontera, o gairebé, amb Rússia, la percepció d’amenaça es multiplica. Però cal tenir en compte una cosa: tenim la mirada posada en la invasió territorial sobre Ucraïna, i així ha de ser, però això no ens ha de fer perdre de vista que, mentrestant, s’està lliurant una altra guerra. La tecnològica, la d’ingerència política, la d’informació… les d'avui són guerres totalment híbrides. Per tant, si l’increment en defensa dels europeus es justifica, en part, per la por a l’expansionisme rus, seria un error que aquest increment es destinés només a la defensa convencional, perquè les amenaces ja no són només convencionals. Ara tenen moltes formes.

També hi ha amenaces interiors.

— Sempre hi ha hagut extrema dreta i euroescepticisme, però fins ara era un euroescepticisme contingut, inclús en el cas del Brexit, que finalment no va tenir efecte dòmino. Ara ens trobem en un moment en què en el si dels estats europeus, en gairebé tots, hi ha a debat dues receptes antagòniques sobre el que ha de ser Europa. Fins fa poc, el consens majoritari apostava per aprofundir en la integració europea, però ara una altra proposta ha pres força i aglutina cada cop més poder: l’Europa de les Nacions. Una Europa transformada des de dins, on el poder es retorni a les capitals, on Brussel·les perdi pes i la Unió actuï només en l'estrictament necessari, per unanimitat i amb el mínim comú denominador. Aquest model té avui un suport polític molt més ampli: governa, dona suport o lidera l’oposició en diversos països, inclosa Alemanya. Això suposa un repte enorme per al projecte europeu perquè trenca amb la idea d’una Europa més unida, forta i capaç de projectar-se internacionalment.

Fa por encara imaginar-se una Alemanya i una França, motors de la UE, amb l’extrema dreta al govern.

— És un escenari possible i, evidentment, tindria conseqüències per a aquesta Europa potència. Si apostem per dotar de major autonomia estratègica la UE, i els líders que la poden instrumentalitzar són forces d’extrema dreta amb orígens euroescèptics, doncs no fa cap gràcia. Haurem de confiar que el procés cap a una Europa potència també vagi acompanyat d’un debilitament dels discursos que aposten per una Europa totalment disgregada. Si no, quina és l’alternativa? Confiem en uns Estats Units cada cop més impredictibles? Confiem en la Xina? De fet, un dels grans reptes d’aquesta Europa que vol ser potència és demostrar a la població que la seva recepta política és més útil per a la vida i la seguretat dels ciutadans que l’alternativa que proposen els que volen menys Europa. Perquè, al cap i a la fi, tots aquests debats i dilemes es decideixen a les urnes.