Com aconseguir el control digital dels menors espavilats

BarcelonaLa digitalització accelerada de la societat ha convertit els dispositius connectats en eines omnipresents a les llars. Però mentre els adults naveguen per aquest ecosistema amb més o menys destresa, els menors s'hi mouen amb una facilitat que sovint inquieta els seus progenitors. El dubte és clar: com protegir els fills d'un entorn digital que creix més de pressa que la nostra capacitat de comprendre'l?

El laberint del control parental

El mètode més dràstic per restringir l'accés dels menors a contingut inapropiat és no proporcionar-los cap dispositiu propi. Les famílies amoïnades per saber on paren els seus fills tenen a l'abast altres dispositius connectats, com medallons o rellotges amb localitzador, que no admeten aplicacions ni accedeixen a la web. Ara bé, els pares que hagin desistit de privar els fills de tenir mòbil encara poden intervenir-hi de diverses maneres.

Controls a nivell de xarxa

Els router moderns ofereixen funcions de control parental que actuen com a primera línia de defensa dins de la llar, i controlen l'accés a internet de tots els dispositius connectats a la xarxa domèstica. Aquests sistemes identifiquen cada dispositiu per la seva adreça MAC única i permeten configurar restriccions exclusives per a cada membre de la família. Tanmateix, la seva efectivitat es limita a l'entorn domèstic: quan els menors surten de casa amb els seus telèfons i es connecten a xarxes mòbils, aquests controls perden tota funcionalitat.

Per cobrir aquesta limitació, les operadores de telefonia també ofereixen mecanismes de blocatge de contingut per a les línies dels fills. Aquests sistemes poden ser activats i configurats pels pares, que són els titulars del contracte i els que paguen les factures, i això permet estendre el control parental més enllà de la llar.

Una de les funcions és la restricció de temps d'accés, en què es pot definir períodes horaris durant els quals s'aplicaran les regles de filtratge. El filtratge de contingut opera mitjançant dues polítiques diferenciades: les llistes negres, que impedeixen l'accés a llocs web amb paraules clau específiques, i les llistes blanques, que només permeten accedir a continguts amb paraules clau aprovades prèviament. Tanmateix, aquest mètode té limitacions: no controla directament l'ús d'aplicacions específiques al dispositiu ni les funcions internes del sistema operatiu.

Controls integrats als sistemes operatius

Més granulars són els controls integrats als sistemes operatius d'ordinador (Windows, macOS i Linux) i de mòbil (iOS/iPadOS i Android). Per configurar-los, normalment cal afegir el fill a un grup familiar i gestionar la configuració en línia o mitjançant l'aplicació de configuració del dispositiu.

Les funcions principals són la limitació de temps en pantalla, amb la possibilitat d'establir durades diferents per a cada dia de la setmana; la restricció d’aplicacions i jocs concrets; i fins i tot el bloqueig complet d'aplicacions determinades. Els filtres de contingut asseguren que no es vegi material inapropiat al cercar a internet, amb opcions per filtrar contingut per a adults o crear llistes de llocs web bloquejats o aprovats.

Les restriccions d'aplicacions permeten evitar la instal·lació o eliminació de programes, controlar les compres dins de les aplicacions i restringir funcions pròpies del sistema com la càmera, el navegador web o assistents de veu. Les aplicacions també es poden limitar segons la seva qualificació per edat. Un avantatge addicional és que la configuració establerta en un sistema operatiu pot estendre's a altres dispositius vinculats, com les consoles de jocs.

Aplicacions de tercers

Finalment, existeixen aplicacions especialitzades que els pares poden instal·lar als dispositius dels fills per monitorar i controlar la seva activitat digital. Aquestes eines poden automatitzar tasques com la imposició de límits de temps i el bloqueig de contingut per a adults, fet que resulten especialment útils per a nens petits. No obstant això, són de qualitat variable, i molts pares reconeixen que els nens tecnològicament hàbils poden trobar maneres d'eludir-les.

Plataformes: entre l'autoregulació i la responsabilitat

Les grans plataformes digitals han adoptat mesures de control parental amb desigual fortuna. Instagram ha optat per fer privats per defecte els comptes dels menors de 18 anys, però no disposa d'un sistema de control parental pròpiament dit. TikTok ofereix la sincronització familiar, que permet als pares limitar cerques i establir límits de temps, però la seva efectivitat depèn de la col·laboració voluntària del menor. Twitch no verifica l'edat dels usuaris i les seves eines de control són limitades. Aquesta disparitat evidencia una realitat incòmoda: moltes plataformes no tenen mecanismes robustos de verificació d'edat, i es crea un buit que els menors aprofiten amb facilitat.

Mètodes de verificació d'edat: seguretat o privadesa?

Els mètodes de verificació d'edat han evolucionat més enllà de la ineficaç autodeclaració d'edat, desenvolupant diversos sistemes que mostren cadascun les seves pròpies limitacions. La verificació amb documents oficials, mitjançant la pujada d'identificacions verificades manualment o amb intel·ligència artificial, ofereix fiabilitat, però genera preocupacions sobre la privadesa i el risc de documents falsos.

Els serveis de tercers utilitzen diverses fonts de dades per confirmar l'edat, però resulten costosos i impliquen compartir informació delicada. Els sistemes basats en el pagament, com la comprovació de targetes de crèdit, poden ser eludits pels menors amb les targetes dels pares.

La biometria, especialment el reconeixement facial que estima l'edat analitzant trets, és prometedora, però presenta problemes d’incertesa per a edats pròximes als límits legals i suscita preocupacions de privadesa significatives. La intel·ligència artificial ajuda a detectar deepfakes i identitats sintètiques, però la precisió continua sent un repte.

L'anàlisi de comportament o dispositiu per inferir l'edat té un encert relatiu i planteja problemes ètics importants. Mentrestant, les identitats digitals i carteres digitals basades en identificacions emeses per l'estat es consideren l'enfocament del futur a la Unió Europea, malgrat els retards de desplegament que evidencia el cas espanyol.

Escapatòries tècniques i contramesures

A més, molts menors han descobert que poden esquivar les restriccions d'edat utilitzant xarxes privades virtuals (VPN) que simulen que l'usuari es troba en països amb normatives menys restrictives. Aquest mètode els permet accedir a continguts blocats o evitar els controls parentals basats en la ubicació geogràfica. No obstant això, un control parental ben configurat pot contrarestar aquesta estratègia restringint o blocant completament l'ús d'aplicacions de VPN, fet que tancaria aquesta via d'escapatòria tècnica.

Els reptes principals continuen sent la privadesa i la ciberseguretat de les dades personals, la precisió dels mètodes, l'impacte en l'experiència de l'usuari i trobar l'equilibri adequat entre protecció i privadesa.

Marc legal

La Unió Europea i Espanya proven d’omplir aquest buit amb una bateria de normatives que, tanmateix, evidencien la complexitat del repte. El Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) exigeix "esforços raonables" per verificar l'edat, però aquest concepte ambigu deixa molta interpretació a les empreses.

La Llei de Serveis Digitals europea exigeix mesures de protecció per als menors, però sense concretar gaire com aplicar-les. A Irlanda, els codis vinculants ja estableixen que la simple autodeclaració d'edat no és vàlida, i marquen d'aquesta manera un precedent més estricte.

Espanya ha apostat per solucions pròpies amb resultats desiguals. L'avantprojecte de llei de protecció del menor als entorns digitals preveu fer obligatori el control parental en tots els dispositius i elevar l'edat mínima per accedir a xarxes socials dels 14 als 16 anys. Però el cas de la Cartera Digital, anomenat col·loquialment pajaporte, il·lustra la distància entre les ambicions legislatives i la realitat tècnica. Anunciada el juliol del 2024 com una solució respectuosa amb la privadesa per verificar la majoria d'edat en contingut per a adults, continua sense estar operativa a causa de problemes de certificació de seguretat i la resistència dels usuaris.

La clau educativa: més enllà dels filtres tecnològics

Aquesta multiplicació d'eines i normatives amaga una paradoxa fonamental: mentre busquem solucions cada cop més sofisticades per controlar l'ús que els menors fan de la tecnologia, oblidem que el problema és més educatiu que tecnològic. Cap filtre és infal·lible davant d'un adolescent motivat amb accés a internet. La resposta es troba on sempre ha estat: a l'educació dins de les famílies. Els controls parentals poden ser útils com a mesura temporal, especialment amb nens petits, però no substitueixen la conversa i la confiança amb els fills sobre l'ús responsable de la tecnologia. Potser la solució no està tant a perfeccionar els filtres com en ensenyar a navegar amb criteri.