Banderes que s'endú la dreta
El cas Cerdán, amb tota la seva densa i tòxica polseguera, li ha valgut a la dreta espanyola poder aixecar per fi una bandera que feia temps que disputava: la de la lluita contra la corrupció. S’han passat anys inventant o inflant escàndols sense més proves que les falses notícies aparegudes en mitjans d’ultradreta, apuntalats per jutges i fiscals que no dubtaven a utilitzar la justícia com a arma política. És precisament corrupció, i de la pitjor classe, l’ús fraudulent dels tribunals i la manipulació mentidera del periodisme amb la finalitat de destruir l’adversari polític. Tanmateix, són pràctiques que han estat habituals a l’estat espanyol durant els darrers tretze o catorze anys, com saben bé els independentistes catalans i les forces polítiques a l’esquerra del PSOE, com Podem o Sumar. La difamació, la calúmnia, les falses notícies i les falses proves formen part de la dieta informativa i de l’agenda periodística. La novetat amb Pedro Sánchez era que aquestes armes fossin utilitzades contra un president del govern espanyol, a qui es va començar per negar fins i tot la legitimitat per ocupar el càrrec. Era un joc brut i perillós, però fins a un cert punt irrellevant mentre no aparegués brutícia en l’entorn presidencial.
Finalment, però, ha aparegut, i ho ha fet de manera espaterrant, amb un nou espectacle de vulgaritat digne dels temps del xalet de les orgies de la trama Gürtel o de les aventures de Luis Roldán a Laos. Això ha tingut l’efecte de donar una pàtina de credibilitat a les acusacions anteriors, per falses que fossin, i de minimitzar la corrupció del PP, que encara avui arrossega un feix de causes pendents o tancades en fals (començant per la que afecta la seu central del partit al carrer Génova de Madrid, pagada amb diner negre), i la de Vox, un partit que ja ha estat sancionat pel Tribunal de Comptes per finançament irregular i que té històries tan edificants com la de l’atemptat contra Aleix Vidal-Quadras, relacionades justament amb la procedència dels diners.
Tant se val. Amb raó o sense, ara la bandera anticorrupció està en mans de la dreta ultranacionalista espanyola. També s’han fet seva la bandera de la llibertat, i han aconseguit establir la demagògia segons la qual l’esquerra prohibeix, mentre que la dreta facilita la vida a la gent, ni que sigui al preu de caure en discursos anticientífics, negacionistes o discriminatoris. La bandera d’Espanya, amb tota la seva càrrega com a símbol nacional, per descomptat que també és seva, a pesar dels maldestres esforços de l’esquerra espanyola per mirar de competir en aquest àmbit. I atenció, perquè les banderes actualment en disputa són les del feminisme (amb la consigna de no enfrontar les dones contra els homes) i la del català i la diversitat lingüística (amb l’argument del “bilingüisme cordial”) i la de la protecció del medi ambient (que no ha de ser incompatible amb el desenvolupament econòmic). Si l’esquerra bada una mica més, al quarto de les banderes només l'hi quedaran les dels populismes més gastats.
