La bona mort

A casa hem rebut una notícia que ens ha trasbalsat. El fill d’un vell amic ens escrivia per explicar-nos que l’Alzheimer del seu pare havia evolucionat molt ràpidament i que estava arribant al final. Dit això, ens explicava que el seu pare –un home vital i responsable– quan va rebre el diagnòstic va voler fer un document de voluntats anticipades on deia com volia viure i, en el cas que no es donessin les condicions, com volia morir. 

La seva família –seguia compartint el fill– estava convençuda que havia arribat el moment que el seu pare havia anticipat i, per tant, per amor i respecte al malalt, es disposaven a fer efectiva la seva voluntat. Ens avisaven de com i quan podríem participar en els actes de comiat.

Davant de les nostres paraules de suport i solidaritat, el fill de l’amic admetia que la decisió –ni la gestió de tot plegat– no havia estat gens fàcil, però que aquest és l’últim i més gran acte d’amor i respecte cap al seu pare.

L’eutanàsia –del grec “la bona mort”– és encara una experiència nova per a tots nosaltres. Les famílies s’hi enfronten des del dolor i l’amor i els que en som testimonis amb admiració i un gran respecte.

Els mitjans de comunicació s’han ocupat d’anar actualitzant les dades (durant el 2024 es va produir gairebé una petició d’eutanàsia cada dia a Catalunya) i d’il·lustrar amb entrevistes i reportatges els primers testimonis: “No hi ha res que assereni més que poder dir «ho vam fer com ella volia»”.

Era inevitable que tot això que estem vivint ens fes pensar en la notícia que es va fer pública encara no fa un mes: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va tombar l’aval judicial a la mort assistida d’un home de 55 anys, perquè el seu pare s’hi oposa.

Va ser impactant i frustrant imaginar que una persona adulta, amb plenes capacitats intel·lectuals, no pot decidir sobre la seva vida tot i que, en primera instància, la justícia li havia donat la raó i l’aval necessari.

A Catalunya, l’Associació pel Dret a Morir Dignament fa quaranta anys que treballa per a la defensa dels drets del final de la vida. S’ha aconseguit aprovar la llei que regula l’eutanàsia, però encara cal fer molta feina perquè la societat accepti amb maduresa el debat i la llibertat individual, cal fer pedagogia i, per descomptat, donar un suport explícit a les famílies que han passat per aquest tràngol. 

Una mort digna és un dret tan bàsic com una vida digna i tots hauríem d’aspirar a tenir a prop nostre persones que ens estimin tant i tan bé per respectar una decisió com aquesta. En aquesta experiència sempre hi preval l’amor. L’amor dels altres cap al malalt, per respectar el seu dret a morir dignament, i també l’amor del malalt cap a les persones del seu entorn, deslliurant-los del sofriment terrible que és veure patir una persona que estimes.

Per reflexionar-hi encara una mica més, us recomano llegir Una mort molt dolça, de Simone de Beauvoir, o L'acabadora, de Michela Murgia, o reveure Mar adentro, d’Amenábar, o les més recents La decisió, de Roger Michell, o La habitación de al lado, de Pedro Almodóvar.

O potser podrem rellegir el poema Dolç àngel de la mort, del gran Màrius Torres: "dels sofriments passats tinc l’ànima madura / per ben morir".