El català toca fons, però resisteix

El nou fracàs recollit per la demanda d’oficialitat del català a la Unió Europea ens deixa un llistat –pel que es veu, dinàmic i evolutiu– d’estats membres a favor i en contra, així com dels que pel que es veu es limiten a manifestar dubtes, i també un episodi d’allò més grotesc: els esforços del Partit Popular de Feijóo, amb la complicitat de Vox, reconeguts per tots dos sense embuts, per torpedinar aquell reconeixement amb pressions a diversos caps de govern conservadors i ultradretans europeus.

Certament, no coneixem gaires detalls sobre la base dels dubtes expressats per algunes cancelleries. Econòmicament, el govern espanyol ja ha dit que es fa càrrec del cost d’implementar l’oficialitat del català, l'euskera i el gallec, estimat en 132 milions d’euros. Jurídicament, la qüestió sembla clar que merita una simple reforma del Reglament número 1, del 15 d’abril de 1958, pel qual es fixa el règim lingüístic de la Comunitat Econòmica Europea (avui UE). En principi, no sembla que això hagi d’afectar els tractats ni exigir la seva reforma. No obstant, entre els que s’han mostrat dubtosos per aquest motiu hi ha Suècia i Alemanya i els serveis jurídics del Consell de la UE sembla que han manifestat algunes observacions al respecte. Caldria, doncs, més claredat per part del govern espanyol sobre tots aquests extrems.

L’article 1 del Reglament és clau: estableix que les llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió són les llengües oficials dels estats membres. Però precisament la realitat plurilingüe de l’Estat està fora de dubte tant sociolingüísticament com legalment: 6 de les 17 comunitats autònomes disposen de règims d'oficialitat que inclouen llengües diferents del castellà. Una altra cosa és que el model lingüístic de la Constitució prevegi que l'oficialitat d’aquestes llengües –que ni tan sols es mencionen– es limiti a uns territoris determinats, dels que són pròpies, i en els quals el castellà gaudeix d'un reconeixement equivalent perquè és oficial a tot l'Estat, i fins i tot superior si comptem el deure de conèixer-lo i el monolingüisme de les institucions de l'Estat. Per això, tant o més important que l’ús del català a la UE és el fet de modificar el marc estatal que penalitza la doble oficialitat, la justícia o l’administració, i garantir la presència de la llengua als òrgans que són generals, com ja passa al Congrés dels Diputats. Però el que és rellevant als efectes de la UE és que el dret intern espanyol considera les tres llengües com a oficials.

Per cert, no ha passat desapercebut que el PP ha lligat la qüestió de l’oficialitat a Europa amb la que és la mare de totes les batalles: el 25% de castellà a l’escola. La dreta espanyola és conscient que el sistema educatiu és la clau de volta de la pervivència del català en uns moments en què el seu ús social flaqueja, al marge que vulgui prendre qualsevol trumfo a Pedro Sánchez i dinamitar els ponts amb Junts fent fracassar un dels seus principals acords. Però no ens enganyem, aquesta posició tan extrema evidencia de nou una incomprensió atàvica sobre el català que deriva d’una concepció supremacista del castellà. No ens enganyem, hi ha una concepció castellanocèntrica del món i de la vida tan arrelada que ha dut els qui ens han manat durant segles a postergar i fins i tot prohibir el català. El “vamos a reducir el catalán a un oscuro diálogo entre payeses” de l’ideòleg falangista Giménez Caballero resumeix molt bé aquest sentiment. No passa el mateix amb els bascos, a qui en el fons consideren castellans emprenyats, ni amb els gallecs, atesa la minorització institucional d’aquesta llengua i la inequívoca espanyolitat de la regió.

Davant d’aquest panorama, la millor salvaguarda que tenim els catalanoparlants contra el dogma de la paritat inexcusable de les llengües és que es respectin plenament els efectes derivats del reconeixement legal de l’oficialitat i del caràcter de llengua pròpia del català, com ara la preferència d’ús en les administracions públiques de Catalunya, i el manteniment de la discriminació positiva inherent a la normalització lingüística en àmbits com l’ensenyament o la funció pública. Però sobretot, i això és molt important, que almenys al Principat dos de cada tres catalanoparlants consideren que la catalanitat és una identitat principalment lingüística o cultural, com revelà fa un temps una enquesta de Plataforma per la Llengua. No una condició legal i administrativa. La vinculació entre la llengua i la identitat col·lectiva continua sent forta, contra alguns intents de relativitzar el bilingüisme social amb el castellà.