Què costa el teu mòbil?

Més d’un segle després de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica i 70 anys després del Congrés de Viena (1814-1815), que suposadament va decretar la fi del tràfic d’esclaus, la Conferència de Berlín (1884-1885) decideix el destí d’Àfrica i la seva explotació sistèmica per part de les 14 potències participants.

Bèlgica arriba tard al colonialisme, però, amb Leopold II –el segon ‘rei dels belgues’–, acabarà signant una de les pàgines més sinistres de la història del saqueig occidental sobre territori africà. 

El monarca treballa bé la diplomàcia –i els fosquíssims interessos econòmics– i aconsegueix l’autorització dels membres de la Conferència per crear l’Estat Lliure del Congo, un territori de més de dos milions de km2 –75 vegades la superfície de Bèlgica–, que passa a ser propietat personal del monarca.

Les atrocitats de l’espoliació sistemàtica de la regió –amb el tèrbol Stanley com a col·laborador necessari– es perpetren al llarg de 20 anys en nom de filantròpics propòsits –progrés, civilització, abolició...– i sota bells eufemismes –Estat ‘Lliure’ del Congo, ‘lliure’ comerç... 

En realitat, Leopold II –inspirat pel model de ‘mà d’obra forçada’ dels holandesos a Java– sabia molt bé el que volia i com organitzar-ho. La massiva confiscació de terres, el desplaçament forçat de la població i la inaudita depredació de matèries i recursos, va ser possible per una forma de colonització extremadament brutal: la instauració d’un règim de terror garantit per la Force Publique, una organització paramilitar de 19.000 efectius. Les atrocitats i les massacres indiscriminades garantien grans beneficis al monarca, però també a les concessions internacionals i els grans empresaris de l’època: Guggenheim, Morgan, Rockefeller...

Els nadius eren capturats, obligats a treballar en condicions infrahumanes i extorsionats cruelment per aconseguir el rendiment ‘mínim’ que els era exigit. Sovint les aldees eren atacades i les dones i nines, retingudes, torturades i violades perquè els homes treballassin amb més ‘motivació’. La desobediència o, simplement, la baixa productivitat eren castigats amb bàrbares mutilacions. Milers d’homes i dones perderen les mans o els peus. Per aconseguir encara una major capacitat de persuasió, de vegades eren els infants els que rebien en pròpia carn el càstig infligit als seus pares.

Però quina forma de cobdícia podia haver provocat una massacre tan atroç? Què era el que els belgues –els europeus, en definitiva– arrabassaven de la conca del riu Congo amb tanta crueltat? No es tractava de matèries de primera necessitat, ni de productes imprescindibles per a la supervivència de la metròpoli. Era un comerç desigual i sanguinari... però banal. Saquejaven bàsicament vori i catxú en quantitats monstruoses, rapinyades als nadius amb la contrapartida del terror i l’extermini.

Tot en gros, la matèria primera per fabricar petites joies, tecles d’instruments, figuretes decoratives... i, en el cas del catxú, pneumàtics de cotxes i bicicletes, molt apreciats arran de la patent de John Boyd Dunlop del 1888. Bagatel·les que posaren preu a un genocidi. 

Costa imaginar les elegants dames de Brussel·les acaronant les tecles del piano o col·locant-se un camafeu per anar a missa, o els seus marits pedalant despreocupadament fins al Petit Sablon, sense sentir un calfred de terror. Ho sabien? Ho consentien? La fotògrafa Alice Seeley i els escriptors Joseph Conrad, Conan Doyle, Mark Twain... són algunes de les veus que s’alçaren contra la impunitat i que feren impossible continuar amb la connivència i la inhibició del govern, el parlament i la població.

Tants d’anys després, però, el Congo continua esclavitzat per la fatalitat de les matèries primeres. L’extracció del tàntal i altres ‘minerals de sang’ és controlada per grups armats que continuen convertint la zona en un infern a la Terra amb milions de morts i desplaçats, i milers de dones violades cada any. 

I torna la pregunta, què hi pot haver darrere de tanta cobdícia? Òbviament, una nova trivialitat que ens inhabilita per pensar o sentir: el nostre patètic encegament pel mòbil i altres dispositius electrònics.

Teòricament, l’ITSCI –una auditoria internacional– garanteix que l’origen dels nostres mòbils sigui responsable. La traçabilitat, però, es complica a través de tercers països –especialment Ruanda– i de xarxes internacionals de corrupció i extorsió. La duríssima ofensiva protagonitzada des de fa mesos per la milícia M23, responsable de l’assalt a Goma i Rubaya, i dels terribles incidents a la presó de Munzenze, n’és la prova més evident. Una vegada més, sabem què val el nostre preciós mòbil, però no què ha costat realment.

Que passi enfora no vol dir que no passi. Pensa-hi la propera vegada que vulguis canviar de mòbil.