Fatxenderia judicial
Una de les coses més abracadabrants de la darrera enquesta del CIS és que el poder judicial és la segona institució espanyola més ben valorada i que totes les suspicàcies sobre la seva falta de neutralitat es concentren en la seva actuació sobre els partits polítics. Ho hem sabut precisament la mateixa setmana que el Tribunal Suprem ha denegat, en primer lloc, l’amnistia a Carles Puigdemont, sostenint de forma delirant que va obtenir amb el Procés un “benefici personal de caràcter patrimonial” i que això encaixa de forma molt retorçada dins de la malaurada i evitable excepció que preveu la llei d’amnistia en el delicte de malversació. En segon lloc, el mateix alt tribunal ha informat en contra d’un indult a Oriol Junqueras, que podria exonerar-lo de la condemna d’inhabilitació perquè, a parer de tan savis togats, i en contra de l’opinió de la Fiscalia, això seria tant com substituir l’indult parcial i irrevocable a la pena de presó atorgat al seu dia per un altre de total, i això contravé una llei que és de 1870.
En fi, que Marchena, Llarena i companyia ja no saben a hores d’ara què empescar-se per justificar la seva rabiosa rebel·lió contra qualsevol mesura de gràcia als condemnats per l’1 d’Octubre. Amb la seva fatxenderia habitual, la majoria de la sala segona del Suprem ha bandejat un cop més la seva obligació de jutjar i fer executar el que ha estat jutjat i ha preferit continuar fent d’agent subversiu i antisistema, envaint no només els espais característics i reservats a l’activisme polític militant, sinó també exercint la seva funció jurisdiccional amb finalitats deliberadament espúries, amb el resultat de falsejar sense cap mena de dissimulació els postulats de la democràcia jurídica basada en la llei, això és, en el respecte a la voluntat emanada del legislador democràtic.
La politització de la justícia a Espanya és insuportable. El sistema judicial està ple de jutges que actuen com si fossin instàncies diriments de conflictes polítics, sense cap mena de rubor. Que s’arroguen funcions que només pertoquen a la legítima confrontació partidista, que s’atribueixen la sagrada missió de resoldre en estrades el que cal solucionar en l’escena política. Per contra, als jutges no els correspon donar solució a cap dels problemes polítics o morals que afecten la nostra societat. Això seria tant com donar-los un poder omnímode i discrecional sobre les nostres vides. El que han de fer és respectar l’esperit de la llei, aplicar-ne la lletra i conduir-se de forma exemplar en la resolució dels assumptes que tenen encomanats. Res més. Només així esdevenen veritablement independents i imparcials. Només així són neutrals enfront de les pulsions polítiques.
Aquest paradigma de jutge-polític espanyol, intolerant i excloent, ferit en el seu orgull patriòtic, que abona de forma febril la tesi que l’1-O va ser un cop d’estat, contrasta vivament, per cert, amb la clamorosa inhibició del sistema judicial en el seu conjunt a l’hora de perseguir els responsables i els fautors de l’operació Catalunya: presidents de govern, ministres, alts càrrecs, serveis d’intel·ligència, policies corruptes... Com sabem per totes les evidències possibles a aquestes altures, àudios i notes manuscrites incloses, hi va haver qui es va dedicar durant anys a fabricar informes falsos que després filtrava als mitjans de comunicació afins per malmetre la reputació de polítics i empresaris catalans honestos. Però esclar, partidaris de la independència de Catalunya.
El fet que hi hagi en aquests moments una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats on es ventilen exclusivament responsabilitats polítiques, no s’oblidi, no pot emmascarar el fet dolorós que ni la Fiscalia ni cap jutge ha mogut ni tan sols la falange (!) d’un dit per esbrinar qui va muntar una operació tan grollera per eliminar rivals polítics. I això només té una explicació possible: una part considerable de la justícia espanyola està mediatitzada de forma asfixiant per la dreta política espanyolista i fanatitzada per una determinada concepció tancada d’Espanya, que es veu que els dona patent de cors per no aplicar la llei de forma imparcial.
