Governants amb sort
Basta anar a determinats indrets de Palma per comprovar la magnitud de les autocaravanes com a alternativa d’habitatge per a milers de persones. A prop d’assentaments de xaboles, hi ha fileres i fileres d’aquests vehicles aparcats, alguns amb les finestres obertes, tots amb les cortines tancades per tenir una mica d’intimitat. Per molt que Cort qualifiqui d’indesitjable aquesta manera de viure, les autoritats municipals no l’eliminaran mai. La raó és ben senzilla: aquestes persones no tenen alternativa. El problema és que la pobresa té la mania de fer-se visible i de fer-nos sentir incòmodes –a més, la riquesa depèn en bona part del fet que hi hagi pobres, no? També hi ha caravanes fora de Palma i algunes persones dormen al carrer a municipis on mai no s’havia vist res semblant –visc a Inca i puc donar-ne fe.
L’Ibavi, l’organisme que hauria de facilitar un lloguer social a les famílies vulnerables, té gairebé 8.000 persones en llista d’espera amb diferents graus de desesperació, i també de resignació. No saben si ho aconseguiran, ni quan. Entren mecànicament a la web per comprovar si el seu nom surt al llistat dels agraciats. I continuen esperant.
Aquesta resignació juga a favor dels governants, incapaços d’empatitzar amb l’emergència dels altres. Comprenen el problema, diuen. Però no el senten, ni pateixen per no poder solucionar-lo. Ells no pensen en històries personals, sinó en xifres macro, que són precisament les que no parlen de la gent. Volen fer un aparador de les Illes, i per això cal adornar-les i dissimular. Es preocupen quan hi ha protestes al carrer, perquè les manifestacions fan lleig i no agraden als mercats emissors, aquells que s’encarreguen de convèncer els seus ciutadans que viatjar és una necessitat vital, independentment dels efectes de les seves vacances sobre altres territoris i els seus residents.
Hi ha qui espera que el facin fora de ca seva. El més paradoxal dels desnonaments és que són precisament els poders públics –la Policia, els jutjats–, aquells que haurien de protegir qui més ho necessita, els encarregats de treure les persones fora dels sostres i de les parets que les acollien.
Els governants tenen sort, perquè els ciutadans semblen immersos en una mena de depressió paralitzant. Es protesta amb educació, seguint un recorregut marcat, amb consignes respectuoses. Tenen sort, perquè la desesperació no ha generat ira sinó tristor. I la tristor no és una cosa que els preocupi: no incendia els carrers. D’aquesta manera, poden plantejar solucions que no molestin els especuladors, sempre tan pendents que l’ordre de les coses no alteri els beneficis a la baixa. Fins i tot, poden ser salomònics: per què no aprofitar els problemes perquè els especuladors també en treguin profit? Segur que es posen ben contents. Mentrestant, ens diuen que tot és culpa dels altres, i els altres diuen que és culpa dels anteriors. No han entès que es tracta d’una qüestió de responsabilitat i d’humanitat.
