Habitatge protegit... prefabricat
El millor de l’ofici d’escriure és que t’obliga a llegir més. Tinc la sort que l’arquitecta Marta Cervelló, autora de llibres i publicacions rellevants i mà dreta de Josep Lluís Mateo durant molts anys, m’ha deixat un llibret meravellós que va comprar a Londres i que m’ha permès conèixer una història que faré servir per plantejar un dilema arquitectònic important.
A la publicació Prefab Homes, d’Elisabeth Blanchet, s’hi recull el llegat construït del Programa d’Habitatge Temporal de 1944, promogut per Winston Churchill al final de la guerra i que tenia com a objectiu lliurar 300.000 unitats en un termini de 10 anys, amb un pressupost de 150 milions de lliures. Cases com cotxes, produïdes amb mètodes de fabricació en sèrie, de milers en milers, per col·locar-les ràpidament i abaratir-ne els costos. Ara els 50.000 habitatges de Salvador Illa ens semblen molts, però Churchill s’havia proposat fer-ne 300.000 en quatre anys! En va fer aproximadament la meitat, 165.000, i en sis anys. En plena postguerra.
Partien de la premissa que les famílies tenien grans expectatives (tothom volia electrodomèstics i lavabos interiors, cuina, nevera i calefacció)… però eren unes expectatives homogènies, perquè després de la guerra, de tanta misèria i destrucció, tothom passar a ser una àmplia classe mitjana. El 1951, un terç de les llars britàniques no disposaven de bany amb aigua corrent; és fàcil imaginar, doncs, que els nous bungalous implicaven uns estàndards molt alts.
La producció dels mòduls també va implicar una política econòmica determinada: la prefabricació amb maquinària va ser una manera de donar feina a treballadors sense formació tecnificada i crear llocs de treball segurs i estables.
De cases prefabricades se’n van construir arreu del Regne Unit: el London County Council Mobiles en va promoure a Londres entre 1963 i 1977, però es van enderrocar als anys noranta perquè tenien parets d’amiant. L’arquitecte Frederick Gibberd i l’enginyer Donovan Lee en van dissenyar per a la companyia British Iron and Steel Federation Houses (BISF), amb molta qualitat: se’n van construir 30.000 unitats a Yorkshire, de dos pisos, estructura metàl·lica i panells d’acer lleuger. Alguns encara estan drets avui. També va tenir èxit el model de les cases sueques, originàries de Suècia i Finlàndia, i importades durant els anys 1940 (se’n van importar 5.000 unitats). Eren de panells de fusta pesada i amb revestiments a les cares interior i exterior. Encara n’hi ha d’operatives a Escòcia, Docaster, Kent i Hampshire i són bastant boniques, pintades de verd i amb coberta a dues aigües.
La història no acaba gaire bé, perquè la victòria de Margaret Thatcher (1979-1990) equiparava el model moral familiar a la propietat privada i va començar venent el patrimoni públic (45.000 unitats en dos anys) i aprovant la famosa Housing Act de 1980 que va permetre la venda de més d’un milió d’habitatges públics als residents, que no es van substituir per noves unitats. Thatcher es va erigir en la reina de la privatització i va donar als llogaters el dret a comprar l’habitatge públic amb un descompte, en funció del temps que hi havien viscut i amb un cost proporcional al seu valor de mercat. Sens dubte, va crear escola. Un precedent nefast per a una Espanya que ràpidament la va imitar per estalviar-se la difícil gestió del patrimoni públic.
Tot això per compartir el que va passar després. Als anys 1960 els mòduls prefabricats anglesos en barris suburbans amb amplis jardins van deixar de ser la solució i les autoritats van canviar les actuacions d’habitatge per operacions de demolició i substitució per grans torres i blocs d’alta densitat als centres de les ciutats: els nous polígons o Housing estates. No van tenir tant d’èxit com les cases prefabricades: no van ser mai “els palaus per a la gent” que havia ambicionat Churchill. La gent volia cases baixes, amb jardí, i amb interiors plens de llum, encara que fossin pisos objectivament més exigus que els nous i que s’hi passés molt de fred durant l’hivern. Tant és així que, en molts municipis, els mòduls s’han conservat fins avui substituint només les parets de panell sandvitx per paraments de maó i finestres més bones. Han estat els residents qui han donat llarga vida als habitatges temporals inicialment pensats per durar només 10 anys.
I aquest és el dilema que plantejo. A la reserva pública de solars del Pla 50.000 s’hi han inscrit terrenys amb capacitat molt variable. Alguns són cessions de sòl en operacions petites, que durant molts anys s’ha considerat que no eren “viables”. I, en canvi, hi ha molta gent que prefereix viure en una caseta o en una torreta de 2 o 3 pisos, que no pas en un bloc de 50 veïns. Aquesta diversitat de solars de totes les mides que ara han emergit amb la reserva pot ser una oportunitat per repensar de nou si l’habitatge protegit no pot fer-se amb unitats d’agregació més petites, sobretot en pobles i ciutats amb entorns construïts de poca alçada. Potser aquí també hi ha marge per a industrialitzar.
