La impunitat de la censura
Em vaig educar, successivament, en un col·legi de monges, en un de capellans i en un de l’Opus Dei. És a dir, em van educar en els principis de la religió catòlica. El resultat de tants anys d’educació catòlica va ser un ateisme desimbolt que es va revelar en mi quan encara compartia pupitre al col·legi de l’“obra de Déu”. I així segueixo més de 50 anys després.
De la meva educació catòlica recordo com m’aterrien les afirmacions dels educadors que “Dios todo lo ve”. El concepte aquest que tot allò que feies, deies o pensaves era escrutat per un no-ésser omnipotent que, al final de la teva vida, tenia la capacitat de castigar-te eternament amb tota mena de tortures em tenia atemorit i feia interminables algunes de les meves nits infantils. Amb aquesta filosofia, ningú no era impune. Tothom, al final de la seva vida, pagaria per les seves malifetes, per petites que fossin. Fer el mal podia ser també un molt mal negoci.
Però la religió catòlica té solucions per a gairebé tot, i potser per això ha tingut i continua tenint tant d’èxit. La solució era senzilla: només calia confessar-se. I així, al llarg dels segles, els malvats més malvats han trobat refugi i impunitat per les seves malifetes. No importa que, segons em deien a mi, per tal que la confessió sigui vàlida, calgui, entre altres coses, tenir un profund dolor pel pecat comès i la ferma convicció de no tornar a pecar mai més. Això era accessori. El que de veritat ha quedat segellat en l’ADN de la nostra societat catòlica és el perdó dels pecats: és a dir, una certa impunitat sobre els nostres actes.
Aquesta impunitat és el valor sobre el qual s’ha sustentat durant segles la censura: al censor mai no li passa res. En canvi, el censurat, ja sigui un artista, un programador, un curador… acaba rebent un càstig pel seu atreviment. És aquest sistema pervers, que culpabilitza la víctima i premia el victimari que sacrifica la llibertat d’expressió, el que permet actuacions tan surrealistes com les de la setmana passada a Les Escaldes, al Principat d’Andorra. A la cònsol no li van caldre gaires reflexions: només veure la portada de Charlie Hebdo, es va escandalitzar i va decidir que allò no passaria sota la seva jurisdicció. “Not in my watch”, sentim a les pel·lícules americanes. I així ella es va erigir en l'última muralla de defensa davant la mort inevitable dels seus indefensos conciutadans. “Estic a favor de la llibertat d’expressió, però no si és a costa que es vessi una sola gota de sang”, em va dir a mi. Una frase magnífica. Qui podria no subscriure-la? Jo estic a favor que acabi la fam al món, però no a costa que es vessi una sola gota de sang dels meus conciutadans. Conclusió: no reparteixo pa. No em moc. No faig res.
La cònsol va actuar com va actuar i va dir el que va dir perquè tenia la seguretat que la seva actuació quedaria impune. Un cop més. Perquè, no ho oblidem, la cònsol censurava una exposició sobre la censura. Una exposició que ella mateixa i el seu govern havien contractat per mostrar com ha funcionat al llarg dels segles el fenomen de la censura. I així es va convertir ella mateixa en un exemple vivent d’aquest sistema pervers. Perquè sempre hi ha un motiu per censurar, per ridícul que sembli. Ella ho va fer “perquè no es vessés ni una gota de sang”. En algun moment de la nostra conversa semblava que ella estigués defensant Andorra d’un imminent atac terrorista i que jo, d’alguna manera, l’estigués provocant. Víctima i victimari. Nosaltres érem els dolents per no ser capaços d’entendre les pors més íntimes de la cònsol. Dit i fet. Es tanca l’exposició pocs minuts després d’inaugurar-se i, per descomptat, potser algú reclamarà que a la cònsol se li doni una molt merescuda medalla al mèrit civil.
Quan em pregunten, sempre contesto el mateix: per censurar només cal tenir una mica de poder, per petit que sigui. Ningú amb poder és immune a aquesta sensació única que et dona el poder de decidir que allò que no t’agrada no té dret a veure-ho ningú més. El poder de la cònsol, la setmana passada, era suficient per fer valdre la seva por i els seus sentiments particulars més arrelats per sobre dels drets d’una ciutadania diversa que té dret a prendre les seves pròpies decisions.
El censor pensa que, en la seva mesquina petitesa, és tan poderós que decideix sobre allò que els seus súbdits poden veure. I ho fa perquè tots ells li han donat la força i la impunitat per poder-ho fer. Perquè també d’aquest cas d’Andorra se’n parlarà uns dies i després quedarà en l'oblit. Amb total impunitat.
