L’enveja d’Europa
Pedro Sánchez va dir fa uns mesos que Espanya havia de triar “entre ser un país obert i pròsper o un país tancat i empobrit”. La frase ha servit a mitjans com la BBC i The Guardian per analitzar “l’economia més envejada d’Europa”. El rotatiu britànic dedicava també un pòdcast incidint en el fet que si Espanya creixia un 3,2% (una barbaritat) era gràcies a l’enfocament del govern envers la immigració. Els analistes conclouen que l’avenç econòmic està impulsat pel moviment de persones. No només pel rècord dels 94 milions de turistes, sinó per les taxes altes de migració que han proporcionat mà d’obra en un lloc on la població en edat de treballar envelleix i ha deixat l’atur a nivells de 2008.
Cap anàlisi és tan simple, però amb Europa plena de governs conservadors o directament d’extrema dreta (els creixements econòmics d’Alemanya o Itàlia són irrisoris) que criminalitzen els estrangers, Espanya està demostrant quin és el camí. La nova Llei d'estrangeria rebaixa a dos anys el període per sol·licitar l’arrelament i pretén desembussar les peticions d’asil, convertides en molts casos en un subterfugi per evitar la desprotecció a la qual abocava la irregularitat.
La flexibilització de la Llei d'estrangeria no és, per tant, una amenaça, com atia la dreta sinó més aviat una oportunitat econòmica. No parlarem de la part social, perquè amb aquests arguments serà difícil convèncer els conservadors, però almenys que parin atenció als doblers, que solen ser el seu mantra. Potser a molts no els interessa aquesta ampliació de drets perquè llavors els resultarà més difícil contractar jardiners o treballadores de la llar en negre, esclavitzades per un salari per sota del mínim interprofessional. Parlam de dones internes que, si gosen dir ‘prou’ a unes condicions tercermundistes, es veuen abocades a dormir a la terminal de l’aeroport o al carrer. A la casa següent, la senyora li demanarà que fregui un bany i que planxi una bona cistella de roba per comprovar-ne les capacitats abans de contractar-la. I si no està a l’altura, al carrer. Quan pens en la regularització dels milers de migrants, ho faig no només desitjant que tinguin una vida digna –amb tants drets com obligacions–, sinó com una mesura per combatre l’explotació dels més rics enfront dels més pobres. Em repugna el classisme i la superioritat de qui humilia amb un sou miserable qui li posa i li lleva el plat de damunt la taula.
