L’obra d’Isaac Albéniz (1909)

De l’article del musicòleg, compositor, pedagog i crític musical Felip Pedrell (Tortosa, 1841-Barcelona, 1922) datat a 7 de juny de 1909 a Revista Musical Catalana (V-1909) arran de la mort d’Isaac Albéniz (Camprodon, 1860 - Cambo-les-Bains, Aquitània, 1909). Text prenormatiu. Avui s’escau el 165è aniversari del naixement d’Albéniz, compositor i pianista de projecció internacional.

[…] Lo que quedarà de l'obra genial i característica d’Albéniz seran, precisament, les flors primitives de sa inspiració genuïna, engrandides després per la llei de progrés amb les joies exuberants de les últimes manifestacions pianístiques de son geni. En quant a altres composicions, simfòniques o líric-dramàtiques, un altre element, l'orquestra, que es percebia malament o no es deixava percebre bé, per lo que n'he dit la telepatia del piano, perquè es corria el perill de perdre’s la força i caràcter de la concepció mateixa al ser trasplantada del piano al nou element per al qual no havia nascut, produint una disparitat i una antítesi continua, que es traduïa en dany de l’efecte general de l'obra. Això en quant a la música simfònica. En la dramàtica, a més, especialment en la trilogia Merlin-Lanzarote-Ginebra, sense notar-ho, potser, s'havia trobat col·locat en el mateix camp mític de creació de Wagner, i resultava exposat, si no temerari, travessar aquell camp on havia imprès ses petjades el colós, i demanar noves forces emotives que impossibilitaven els paral·lelismes mateixos dels personatges, acció i sentiments. Le Guide Musical de Brussel·les, condolent-se de la desaparició de nostre malaguanyat artista, l'anomenava "ce petit maître exquis", sense deixar de reconèixer que "la inspiració d'Albéniz era essencialment nacional pel caràcter de la melodia i els procediments harmònics llegats a Espanya pels moros" (ja han sortit altra vegada els moros d'Espanya i els procediments harmònics que ens llegaren; ja ha sortit l'obligat tòpic que resulta de parlar de lo que no s'entén). Més just i coneixedor de la veritable genialitat d'Albéniz és Pere Lalo en son “feuilleton” del Temps del proppassat 25 de maig. "Podia esperar-se molt, encara, —diu— del compositor que acaba de morir. Albéniz era gairebé dels nostres per la predilecció que tenia a nostra música i a nostre país... Sa música era tan espanyola com si no hagués sortit d'Espanya; tan espanyola com les cançons que s'ouen allà a cada cantonada de carrer durant l'ombra de la nit: agresta i fina, sensual i melancòlica, espanyola per tots quatre costats, aquesta música, ardent i apassionada, resumeix la sensibilitat de l'ànima de la raça... La música d'Albéniz era el cant d'un rossinyol d'Espanya. Ha cantat molt poc: ses obres són en petit nombre, aquelles almenys a les quals donava ell alguna importància... A llur aparició, jo n'he parlat als meus lectors de les principals obres d'Albéniz, que daten dels últims anys de sa vida: de Catalònia, rapsòdia per a orquestra, plena de gràcia i moviment; de la gaia Pepita Jiménez, comèdia musical representada a Brussel·les; en fi, d'Iberia, meravellós recull de peces per piano, que conté totes les olors, sabors i colors del país espanyol. Jo esperava que un dia proper alguna obra més considerable el posaria en plena llum. La mort ha destruït aquesta esperança. Almenys, lo que deixa està segur de no perir. La seva obra viurà en l'estimació dels músics, com son record en la memòria de sos amics".