L’opa i la mà invisible

Cal tapar-se molt fort les orelles per no sentir el clam: l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell ha rebut el rebuig de la majoria de partits catalans, de l’empresariat i dels sindicats (també els espanyols), i aquest dijous s’hi va afegir una veu no menor, donades les circumstàncies: la de la vicepresidenta Yolanda Díaz, que amb la poca afició pels matisos que la caracteritza va dir a TVE que l’executiu del qual ella forma part ha de “posar-se al costat del bé comú”.

Som al cap del carrer, doncs: la majoria de les veus que parlen per la política i l’economia catalana no volen perdre el Banc Sabadell i tothom té les seves raons de pes: acomiadaments de treballadors, tancaments de sucursals, concentració excessiva, dificultat per als crèdits i desaparició d’una marca catalana per acabar de rematar el desmantellament de les caixes d’estalvi, per més que els bancs i la seva operativa diària s’hagin anat allunyant del client tradicional, mentre els més joves prefereixen l’aplicació a la sucursal.

Entre les opinions a favor s’argumenta que una ingerència descarada de la Moncloa afectaria la imatge internacional de l’estat espanyol com a destinació amb seguretat jurídica per al sector financer. Algunes d’aquestes veus són les mateixes que encara ens volen fer creure que la marxa de l’economia només la decideix la mà invisible del mercat, i, alhora, acostumen a ser les mateixes que quan no els agrada com va el mercat aixequen un telèfon i truquen als governs perquè els donin un cop de mà, també invisible si pot ser. No hi ha cap gran moviment econòmic que no es jugui, també, a la taula política, i veient el panorama i els seus interessos polítics, Sánchez deu tenir clar el que ha de fer.