Una llengua no és una mercaderia
Aquests darrers dies hem assistit a un d’aquells episodis que fan que la política sigui miserable, en lloc d’útil i virtuosa, que és el que hauria de ser. Em refereixo a la impúdica i vergonyosa campanya del PP i dels sectors típicament reaccionaris de l’estat espanyol per dinamitar que el català tingui l’estatus que mereix com a llengua oficial de la Unió Europea. Quan el PP olora sang al cos de l’adversari, es llança com un tauró per desmembrar-lo i destrossar-lo. Dissortadament, no es tracta d’una actitud nova. Recorda, fil per randa, el seu abraonament contra l’Estatut de Catalunya, ara fa vint anys, recollint signatures per tota la geografia espanyola per esquarterar una iniciativa política que tenia majoria a les Corts i que després seria aprovada pel poble català via referèndum. Aleshores es tractava de fer fora Rodríguez Zapatero de la Moncloa, avui es tracta de fer el mateix amb Pedro Sánchez.
El grau de cinisme del PP no té límits. Ha passat de “parlar català en la intimitat” quan necessitava els vots catalanistes a Madrid a disparar contra el català a Europa, no fos cas que el president del govern central disposés d’un salvavides que el fes surar uns quants mesos més a la Moncloa. Els populars confonen el català amb una mercaderia que es pot bescanviar a conveniència de part, o amb una munició per debilitar o eliminar adversaris. Tanmateix, una llengua no és ni una mercaderia ni una munició: és el cor que bombeja la vida d’una cultura i d’una identitat. També de la catalana, mal que els pesi.
Aquesta setmana hem vist com el reconeixement del català a la UE quedava novament ajornat. Malgrat que aquest cop sembla que el govern espanyol ha jugat les seves cartes a fons, no n’hi ha hagut prou per vèncer reticències i per doblegar interessos. Si les reticències es poden entendre, tot i que no acceptar, per la por d’alguns països a establir precedents que puguin afectar les seves situacions internes, no es pot afirmar el mateix dels interessos, que tenen molt més a veure amb les lluites entres blocs ideològics dins de la Unió Europea. Resulta molt trist, i decebedor, constatar-ho quan el que estan en joc són l’existència i el progrés d’una llengua íntimament empeltada en la cultura europea, de la qual els catalans també som destacats i perseverants forjadors. Portem segles lluitant per sobreviure com a nació, i avui, com ahir, se’ns nega el pa i la sal per poder defensar la nostra identitat en igualtat de condicions. En nom de què? Doncs en nom d’interessos espuris i de pors infundades.
Certament, estem davant d’un ajornament, i no pas d’una negativa sense marxa enrere. Es pot i s’han de fer nous intents per assolir l’objectiu. Tanmateix, el regust que queda després d’aquesta ocasió perduda és més agre que dolç. El temps va passant i cal no oblidar un aspecte essencial: som a meitat de la legislatura espanyola, queden, a tot estirar, dos anys per a les noves eleccions, i els incentius per part del PSOE per complir els pactes aniran perdent intensitat a mesura que s’apropi la fi del mandat del president Sánchez. Aquest argument serveix per al tema de la llengua a Europa, però també per al traspàs integral de Rodalies, per al finançament singular o per a l’aplicació definitiva de la llei d’amnistia, tot i que aquesta última depèn fonamentalment d’uns tribunals ansiosos d’esmenar la plana al govern espanyol i fins i tot a les mateixes Corts Generals.
Moltes de les enquestes que es van publicant apunten a una majoria PP-Vox. El resultat no està escrit i la partida està oberta, però desgraciadament la flaire és aquesta. No tinc cap dubte que si la dreta i la ultradreta sumen, governaran. Ara bé, si en algun moment els populars tenen el propòsit de no caure en les urpes afilades de Vox, i de poder eixamplar l’horitzó de les seves futures aliances, la conclusió és que, amb el currículum que van acumulant, ho faran del tot impossible. El memorial de greuges que estan edificant respecte de Catalunya deixa glaçat: campanya i recursos per carregar-se l’Estatut; negativa total a negociar un pacte fiscal; muntatge de l’operació Catalunya per destruir idees, partits i persones; espionatge massiu guiat per la mateixa voluntat de destrucció; suspensió de l’autonomia catalana per la via de l’article 155 de la Constitució; màxima repressió i violència contra la voluntat de molts catalans de votar a les urnes, en consultes o referèndums; pressió sobre tota mena de tribunals per endurir les penes contra els sobiranistes; croada contra els indults o la llei d’amnistia; i ara, per posar la cirereta al pastís, campanya miserable per impedir que el català sigui llengua oficial europea. Amb aquest bagatge, quan truquin a la porta, qui podrà o voldrà obrir-la...? Temo que ningú.
