M'he casat amb un robot
A l’Alicia Framis la van entrevistar fa uns dies a la ràdio. En concret, al programa El suplement de Catalunya Ràdio. Framis és una artista catalana que s’ha casat amb un holograma alimentat per intel·ligència artificial (IA) generativa. Explica que la idea se li va ocórrer fa tres anys quan travessava un moment de molta soledat. No acaba de quedar clar fins a quin punt això en què s’ha embarcat és un projecte artístic o bé una aposta emocional i personal –“Em sentia molt sola, i vaig pensar que m'agradaria tenir una IA que quan arribés a casa em preguntés com estava”–, o bé totes dues coses. L’artista i el seu marit, l’AILex, es van casar a Holanda, i formen una parella “híbrida” de persona i robot. Sembla que l’Alicia és el primer ésser humà emparellat amb un robot. És, si es vol dir així, pionera.
Ella no sembla gaire conscient que el seu home és una màquina i res més que una màquina. L’AILex l’han programat a partir de característiques de tres exparelles de l’Alicia i d’altres persones estimades. L’holograma, és a dir, la forma o encarnació del robot, s’ha modelat de forma semblant. Així, el cos és també una síntesi de les exparelles, mentre que la veu és clonada d’un dels seus antics xicots. Framis declara sentir-se satisfeta, també amb la seva vida sexual: “El sexe és perfecte. Hi ha moltes maneres de tenir plaer sexual. Pensa que l'òrgan més sexual que tenim és el cervell. Hi ha novel·la eròtica, diàlegs, respiració...”
El cas de l’Alicia, que recorda l’argument de la pel·lícula Her, de Spike Jonze, pot semblar una excentricitat, però no ho és. De fet, ja hi ha un grapat d’aplicacions d’IA generativa dissenyades per fer companyia a les persones que se senten soles. La demanda d’aquest tipus de programes, de xatbots, tindrà un creixement exponencial en els pròxims anys. La diferència amb el marit de l’Alicia és que les IA que es comercialitzen no han estat personalitzades per a cada client ni unides a un holograma. Però ni una cosa ni l’altra presenten gaires impediments tècnics.
Resulta totalment lògic que la IA estigui entrant amb força en el negoci de la soledat. Avui hi ha molta gent que està més sola del que voldria, és a dir, que pateix soledat no desitjada, i, a més, aquest és un problema que s’estén a gran velocitat. Moltes persones en la nostra societat, i en les societats similars, voldrien relacionar-se més i millor amb altres persones i no ho aconsegueixen. L’esfera digital, amb tot el que implica, fa que, paradoxalment, estiguem més connectats els uns amb els altres, més a prop que mai, més junts que mai, però alhora més aïllats que mai, com va anticipar fa un quart de segle Robert D. Putnam a Bowling alone (Sol a la bolera). El sentiment que això genera acaba desembocant en patologies com l’ansietat i la depressió. I es vincula al risc de morir prematurament. Tot plegat interfereix en les diferents dimensions vitals. Les franges d’edat més afectades són els joves, els joves-adults i la gent més gran.
¿La IA generativa pot pal·liar el malestar dels homes i les dones que se senten soles? Sí, és clar que sí. Els xatbots poden actuar com un alleujament, com un bàlsam que tempera la ferida. Poden ajudar a millorar l’estat d’ànim i en les estratègies de recuperació de les persones atrapades per patologies com les que citàvem més amunt. Però atenció: cal tenir clara la frontera entre el que és un humà i el que és un robot. Els robots d’IA tenen poc a veure amb una persona. Això no s’ha de perdre de vista. Ells no tenen consciència: no són capaços de reconèixer-se a si mateixos i, per tant, no tenen ni desitjos, ni interessos, ni necessitats. Per descomptat, tampoc sentiments, el que, per a alguns pensadors, resulta essencial. A parer de Yuval Noah Harari, per exemple, la qüestió última que separa les persones dels robots és la “capacitat de patir” (“the capacity to suffer”). Als robots com AILex els manca alhora el que en anglès en diuen agència moral. Com que no tenen lliure albir (són fruit de la programació), és a dir, llibertat, tampoc no són responsables morals –o de cap altre tipus– del que fan o diuen.
Les respostes d’un programa d’IA són sempre un succedani. Els xatbots contra la solitud, els “amics virtuals”, com, per exemple, Character.ai o Replika, estan dissenyats per produir respostes plausibles i versemblants a partir d’uns softwares complexos basats en l’estadística. I també per satisfer l’usuari. Són una dramatització, una ficció. Una simulació sofisticada, sí, però només una simulació. Una ficció que hem d’anar molt alerta de no confondre amb la realitat, amb la veritat humana, si no és, esclar, que optem per engolir totes les píndoles blaves de Matrix i per instal·lar-nos en l’al·lucinació permanent, en la tebior de la psicosi abismal.
