Matemàtiques i ortografia

Quan Euclides va presentar els seus Elements, una de les grans construccions intel·lectuals de la humanitat, a Ptolemeu I, rei d'Egipte, la resposta que va rebre va ser: “¿No hi ha camins més planers per a la geometria?” “No, no hi ha camins reials per a les matemàtiques”, li va etzibar Euclides.

Euclides, un savi d'origen humil, es va sentir capaç de dir al successor dels faraons egipcis que si volia endinsar-se en la geometria havia de seguir, necessàriament, el mateix camí que la resta dels mortals. D’aquesta manera ens va deixar la geometria com a herència democràtica per a la humanitat.

Ara bé, si no hi ha camins reials per a la geometria, sí que hi ha uns camins més transitables que d’altres. Dissenyar els millors és la feina de la didàctica.

Raonar geomètricament no és altra cosa que raonar rigorosament amb objectes d’una realitat postulada –per exemple, un triangle equilàter– per descobrir les veritats eternes implícites en la seva forma i comunicar-les amb un llenguatge precís. Els objectes matemàtics són ficcions segons conceptes. El seu estudi, en conseqüència, va molt més enllà de la seva utilitat. Quan un dels seus deixebles li va preguntar a Euclides “De què em serveix saber això?”, el gran geòmetra li va donar mitja dracma i el va acomiadar.

Precisament perquè el de la geometria és un saber que no està sotmès a cap necessitat extrínseca, ens proporciona experiències pures d'ordre i rigor. I aquesta, com sabia Plató, és la millor forma de tenir cura de la nostra ànima.

Pierre-Louis Lions, un gran matemàtic francès, acostuma a dir que si volem donar oportunitats als pobres els hem de proporcionar una bona formació matemàtica. Hi estic d'acord: Si volem ajudar els pobres, ensenyem-los matemàtiques pel camí més transitable possible, però sense rebaixar-ne ni l'exigència ni el rigor. Evitem el disseny de currículums pobres per a pobres, perquè no porten enlloc.

Els elements no són fàcils. Però ¿hi ha alguna cosa veritablement gran –un gran amor, per exemple– que se'ns lliuri sense esforç? Observeu els esforços que esmercem en la cura del cos.

Quan oferim als alumnes pobres un currículum que té més en compte el que els resulta familiar o interessant que el que els és desafiant, els estem donant gat per llebre. No els oferim compassió, sinó condescendència. Si no hi ha llibres a casa, caldrà omplir les escoles de llibres. I si el vocabulari familiar és molt limitat, caldrà omplir les aules de paraules.

Hem d’obrir les finestres de les escoles cap a horitzons que transcendeixin els àmbits familiars. No podem negar als pobres el contacte amb Homer, Bach, Euclides, Mompou, Velázquez i Joanot Martorell. En pedagogia, les píndoles daurades condueixen a la marginalitat cultural. L'escola no pot ser una prolongació de la llar familiar, sinó que ha de ser un àmbit on experimentar amb el que ens manca a casa.

La missió de l'escola és ajudar-nos a transcendir els horitzons del nostre món d’acollida per facilitar-nos el moviment dins àmbits culturals progressivament més amplis, sense sentir vergonya de nosaltres mateixos per la nostra manca de recursos. L'escola no està feta per moure's en el que es coneix, sinó per obrir vies d'exploració en el que es desconeix. O és que els nostres alumnes no tenen dret a sobrepassar les fronteres del seu codi postal?

Si l'escola no anima els nens pobres a anar més enllà dels seus horitzons habituals, qui ho farà? Si l'escola es desentén d'aquesta missió, està admetent que el capital cultural forma part de l'herència exclusiva dels afortunats.

Sens dubte, els nens que provenen de llars culturalment sofisticades disposen de més eines per explorar el món. Però ningú, mirant cara a cara un nen de 6 anys, pot assegurar-li quina serà la seva nota de matemàtiques a la selectivitat. Ni quines seran les seves faltes d’ortografia. Sigui la que sigui la disciplina acadèmica que considerem, li és inherent un vocabulari propi. No es pot dominar una assignatura sense una alfabetització disciplinària, sense una observació reflexiva del seu vocabulari específic.

El marquès de Tamarón va demanar un dia al seu bloc: “A tots els qui m'honoren amb els seus comentaris, que evitin descuits a l'ortografia”. Seria terrible que hi hagués camins nobiliaris a l'ortografia.

Convé recordar que, com més pobra és la nostra llengua, més pobre és el nostre pensament; que no podem construir hipòtesis sense dominar el condicional; que cal esforçar-se a escriure bé precisament perquè és difícil. Com insisteix Christophe Clavé, eliminar els matisos de la nostra llengua és ser-ne el sepulturer.