La part més negra dels “toros” (1930)

De Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Imatges (18-VI-1930), setmanari que va sortir per primer cop avui fa noranta-cinc anys. Com a periodista, el poeta i dramaturg Josep Maria de Sagarra excel·lia en l’articulisme. Aquest és un dels pocs reportatges –amb talent poètic– que va publicar en aquella revista innovadora que dirigia el seu jove col·lega i amic Josep Maria Planes (Manresa, 1908-Barcelona, 1936) assassinat a l’Arrabassada per pistolers anarquistes el 24 agost del 36.

Abans els cavalls anaven a morir amb una certa dignitat, no duien cotilles ni matalassos ortopèdics. El brau tirava al dret i la brutalitat del moment no tenia atenuants de cap mena. Ara les coses aparentment són més dolces. No hi ha tantes entranyes escampades, el "peto protector" inventat pel dictador Primo de Rivera, sembla que salva d'un any a l'altre una quantitat considerable de panxes de cavall. Però si el "toro" sap la seva obligació i no es deixa engrescar per la seda de les capes, la catàstrofe del cavall no té cura. Això ho sap prou bé el que s'espera, a punt de sortir a la plaça, encara que les cuixes del picador li freguin les costelles amb un cert mirament; aquell mirament que es gasta amb els que estan en capella. Això és un dels moments més àcids que els que hem anat als «toros» hem dit cinquanta mil vegades que no té cap importància. Aquest moment fa desmaiar els professors noruecs i els prínceps abissinis que de tant en tant es deixen caure dintre aquestes grans olles desgavellades que en diuen places de toros. Això, encara que dissimulin, fa posar pàl·lides i fins posar malament el cafè a les senyoretes més ben maquillades. […] Quan els traus que sofreixen els cavalls no són d'una teatralitat massa desvergonyida, i el pulmó de la bèstia encara va respirant, el duen a un taller de reparacions, en el qual no s'usen procediments antisèptics. És qüestió d'apedaçar ràpidament i de tornar-hi, a garrotades o com sigui. Els mecànics o cirurgians són els "monosabios" que venen a representar els "germans de la pau i caritat" en l'agonia dels cavalls: uns germans, però, que no tenen gota de caritat. Jo he conegut un "monosabio" que tenia vuit criatures i era tendre com un rossinyol, i és que és allò que diuen: la necessitat fa fer tantes coses...! [...] Tractant-se d'una persona, i fins tractant-se d'un ocell del paradís, diríem que la mort a punxades i entre el metall d'una música militar resulta una mort violenta. Tractant-se d'un brau en una "corrida" hem de convenir que és una mort absolutament natural. Ara que vist el toro ben de la vora, amb uns ulls una mica realistes, a la manera de Rembrandt, aquesta mort natural agafa una violència irrespirable. [...] No hi ha res més trist i més poca cosa que un toro arrossegat; només es veu la cua i el ventre. […] El toro abans d'anar a la plaça, vivia en un camp més o menys verd. Es dedicava a pasturar, a fer l'amor, i a la nit bevia una aigua mansa tota plena d'estrelles. La seva vida de poeta bucòlic va ser interrompuda per un arabesc cridaner i llampant que li ha produït la mort. Ara es reintegra a la normalitat. El carro en el qual el carreguen no té cap mena de lirisme; la corda per hissar-lo és una corda com totes. Li trauran la pell, el faran a trossos, serà mesurat i pesat per un carnisser pacífic d'idees republicanes... i es convertirà en el famós “estofat de toro” dels dilluns.