El Prat: una qüestió de credibilitat
L’aeroport del Prat va encetar el segle XXI amb prop de 20 milions de passatgers, i l’any passat va assolir els 55, consolidant-se com un dels més grans d’Europa. Aquesta fita ha estat possible gràcies a l’ampliació aprovada el 1999 i executada al llarg de la primera dècada del segle, que va incloure la construcció de la pista de mar i de la terminal T1. Ara, l’aeroport ha arribat a la seva capacitat màxima, i el govern de Salvador Illa acaba de donar el vistiplau a l’ampliació que des de fa sis anys proposa Aena.
En aquest moment, faríem bé de tenir present que el fenomenal creixement del trànsit al Prat al llarg del segle XXI ha alimentat un creixement de l’economia catalana que també ha estat fenomenal, però que no ha comportat una millora del benestar de la ciutadania. Per posar-hi xifres: el PIB ha crescut un 50%, però la renda de què disposa el català mitjà per consumir i estalviar no ha augmentat en absolut. Encara més: si aquest català viu de lloguer a Barcelona la seva renda disponible ha minvat un 33%. Ha crescut, i molt, el nombre de turistes, però el benestar més aviat s’ha reduït. Cal dir que el mateix ha passat després de les enormes ampliacions dels tres aeroports de les Balears.
Hi ha una minoria de catalans que aplaudeixen l’ampliació perquè identifiquen les obres amb el progrés, de la mateixa manera que hi ha una altra minoria que s’hi oposa perquè està pel decreixement, i més si les obres han de tenir lloc en un espai sensible mediambientalment. La pregunta que ens hem de fer la resta és la següent: quina mena de creixement econòmic sustentarà l’ampliació que ara se’ns proposa?
La resposta no és en absolut trivial, entre altres coses perquè les ampliacions anteriors, la de 1968 i la de 1992, sí que van alimentar un creixement que va beneficiar, i molt, la majoria dels catalans.
L’ampliació pot reforçar la trajectòria actual, perquè un aeroport amb més capacitat pot portar més turistes. Però créixer d’una altra manera exigeix un aeroport amb més capacitat per suportar vols transcontinentals, ja que una economia basada en la indústria del coneixement és una economia que necessita bones connexions amb el món, i sobretot amb el Pacífic. Per tant, l’ampliació que se’ns proposa pot donar lloc a totes dues coses: sense un aeroport ben connectat amb el Pacífic no podrem consolidar una economia més pròspera, però un aeroport més gran pot enfonsar-nos encara més en un creixement empobridor.
A Salvador Illa li agrada aparèixer com una persona previsible, i per això acaba de presentar el projecte que era d’esperar, una variant de la proposta original d’Aena. L’important no és la proposta concreta. Aquesta és una de les opcions possibles, i totes tenen els seus inconvenients. La qüestió és si el govern que la impulsa té un model de desenvolupament per a Catalunya que aposti pel PIB per càpita i no pel PIB; i això últim només és possible no si el turisme deixa de créixer, sinó si decreix. Només dins d’un pla econòmic més ampli té sentit l’ampliació que ara es proposa.
