Realitats gasoses

Els darrers dies hem presenciat un fet que semblava un experiment sociològic. ¿Com reaccionaria la societat si, de cop i volta, allò que teòricament generava una comprensible preocupació –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PSOE– fos bescanviat gairebé el mateix dia per uns altres assumptes simètrics –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PP–? En qüestió d'hores, molts ciutadans van passar d'estar molt atents a determinades peripècies personals i partidistes a contemplar-ne unes altres que, d'alguna manera, feien dubtar de les primeres (o a l'inrevés). Certes declaracions improvisades, convertides després en exercicis de sobreinterpretació de la realitat a còpia de trinxar-les a les tertúlies, es van creuar amb unes altres que, convenientment reescalfades a les xarxes socials, ja formen part de la petita història local de la frivolitat. Sort que aquestes coses mai no duren més de vint o trenta hores després de l'esclafit inicial... Tot plegat també té una dimensió global. Si avui Donald Trump anunciés que té la intenció de divorciar-se –és el primer exemple que m'ha passat pel cap– generaria una escolàstica efímera sobre el tema que deixaria en un segon o tercer pla la runa ignominiosa de Gaza. Que consti que no m'estic referint a grans desastres naturals o a altres coses que sí que justificarien un canvi brusc de tema, sinó a un fet intranscendent des d'una perspectiva col·lectiva. 

La construcció narrativa de l'actualitat pot arribar a semblar avui una espècie de broma, en alguns casos de mal gust. L'acusació –si és que algú vol llegir això com una acusació– no va adreçada tant als periodistes com als consumidors de notícies d'origen incert, de succedanis en forma de piulades, postpiulades i transpiulades de tota mena i condició desproveïdes de valor de canvi, per dir-ho amb un eufemisme que potser algú considerarà cruel. És a dir, que no valen res. Ja fa molts anys, Jean Baudrillard va predir que un cop estandarditzat l'accés massiu a la informació molta gent s'acabaria sentint culpable de no tenir una opinió formada sobre totes i cadascuna de les coses que sentia a la tele. I això que Baudrillard va passar avall l'any 2007, quan Twitter només estava a les beceroles! El filòsof francès es referia a la noció d'"opinió contínua" per designar aquest estat d'ànim en què quan el savi assenyala la Lluna, el ximplet mira el mòbil. Boris Groys afirmava en un context semblant que la realitat ja no és el que era perquè el seu flux és –o sembla ser– cada vegada més dependent de les diferents capes de signes superposats que segreguen ininterrompudament els mitjans. Entre un text escrit en un diari de paper i el seu lector potencial també existeix, òbviament, un joc equívoc de distàncies –l'ombra d'un dubte–, però en cap cas la sensació de confusió constant, sovint raonable, entre la realitat d'allò llegit i la realitat en si mateixa. Amb la televisió primer i ara, multiplicat per mil, amb internet, tot el que se'ns mostra és percebut com a potencialment sospitós, com una superfície manipulada i recoberta per infinites aglomeracions de signes, per bolics d'imatges descontextualitzades, per engrunes recompostes de fotografies ignotes, per textos d'autors incerts o fins i tot inexistents. El dubte mediàtic esdevé un costum, una mena d'escepticisme per defecte, però barrejat paradoxalment amb formes extremes de credulitat. Groys afegeix una postil·la subtil: "La sospita no només arruïna els vells fonaments, sinó que els reemplaça per uns altres de nous. La sospita transfereix permanentment vells signes a nous mitjans". Traducció: el clàssic cas Dreyfus, per exemple, no s'ha tancat, sinó que reneix i muta periòdicament en altres temes i formats gràcies a la lògica de l'escandalisme. 

Actualment, la intel·ligència artificial generativa (IAG) fa que determinades proves documentals basades en imatges o àudios comencin a tenir un valor molt relatiu. Què passarà quan ja sigui materialment impossible distingir entre una conversa real i una altra que ha estat generada per la tecnologia IAG? Fa només cinc o sis anys, aquesta hipòtesi hauria resultat objectivament exagerada, una hipèrbole distòpica (de fet, fa un temps molts van llegir certs comunicòlegs en aquesta clau). Avui ja no és així. L'estratègia de la majoria de persones que van comparèixer per l'operació Catalunya es va basar, precisament, en apel·lar a la sospita sobre el material enregistrat que els incriminava. La realitat ni tan sols serà líquida, sinó directament gasosa –si hi arriba.