Sabrem aprofitar els errors nord-americans?

Vivim, a escala mundial, un període molt especial, difícil de comprendre, ple de sorpreses i molt preocupant. Les sorprenents decisions dels polítics que governen els estats més poderosos, i les indecisions en molts altres estats, fan que estiguem anant a la deriva i sense veure un futur clar. Ja fa mesos que comento quin crec que hauria de ser el paper d’Europa en aquestes circumstàncies, i ara només voldria analitzar el que ens podria suposar aprofitar una de les recents i incomprensibles decisions de Donald Trump. El seu radical canvi de política en el camp de la ciència i la tecnologia està provocant expulsions de científics i fent créixer una gran desil·lusió en tots aquells que treballen en el sector de la ciència als EUA. Una enquesta de Nature de fa uns dies diu que un 75% dels científics estan considerant marxar dels EUA. Em costa de creure, però retrata una situació molt greu. La meva preocupació neix de si la UE, i més concretament Espanya, sabrà treure profit d’aquest gran error americà i corregir així unes polítiques dels darrers anys que han fet que Europa hagi anat quedant més i més endarrerida tant respecte als EUA com a la Xina. Sembla que ho volem intentar, però cal veure si això serà tan clar com diuen i si sabrem com fer-ho. Vegem primer d’on venim.

1. Un xic d’història personal. El març del 2000, el Consell Europeu reunit a Lisboa, amb tots els caps de govern de la UE, va tancar un acord memorable: “[...] establir com a objectiu la conversió de la UE en la més competitiva i dinàmica economia mundial basada en el coneixement posant les polítiques de recerca i de desenvolupament tecnològic al centre de l’acció política”. Al juliol següent, em va tocar a mi presidir un comitè independent d’experts que va aconsellar algunes mesures per aconseguir aquests objectius. En destaco tres que crec les més imprescindibles.

La primera, que en els següents 10 anys la suma de la despesa pública i privada en R+D a la UE havia de créixer a més del 3% del PIB. La segona, que els estats membres es coordinessin millor per evitar duplicacions d’esforços i que compartissin els resultats entre ells. I la tercera, que es fessin polítiques per assegurar que els resultats de la recerca no es quedessin als centres de recerca i passessin al sector productiu, permetent així la innovació en productes i en serveis, és a dir, que es parlés de R+D+I. Per a molts països, entre els quals Espanya, significava un fort creixement de la recerca privada i un augment important de les transferències de les universitats i centres públics cap a les empreses.

Malauradament, aquestes mesures no s’han portat a terme aquests darrers 20 anys. Només cal veure les quatre xifres de R+D/PIB de l’any 2023 i comparar-les amb el desitjat 3%: els EUA, 3,59%; la Xina, 2,56%; la UE, 2,25%, i Espanya, 1,49%. No és d’estranyar que ens estiguem quedant enrere, que la UE no pugui tenir un paper important en l’economia mundial al costat dels EUA i la Xina, i que països com Espanya tinguin unes economies basades sobretot en serveis de poca productivitat, com el turisme de baixa qualitat.

2. Una oportunitat problemàtica. Aquesta inesperada situació americana obre realment oportunitats per atraure, i en molts casos per recuperar, talent per part d’Europa, per intentar millorar la qualitat i la productivitat de les nostres economies. Dono suport plenament a aquestes iniciatives, tant catalanes com espanyoles i europees, per augmentar i millorar les nostres capacitats de recerca, però voldria deixar escrites tres observacions.

a) Hem de triar prèviament quines són les àrees en què volem augmentar les nostres capacitats, pensant si ens convé més reforçar aquelles en què ja tenim un bon nivell o si en volem afegir altres de noves. Jo penso que és millor aprofitar el que ja tenim i portar-ho a uns nivells d’alta competitivitat. Això val tant per a les activitats de recerca com per a les de caràcter empresarial. L’objectiu final no és la recerca sinó la competitivitat de les empreses i el benestar de les persones. 

b) Hem de pensar que no n’hi ha prou amb augmentar les tasques de recerca a escala local sinó que ho hem de fer amb una visió europea; això significa que molts programes, molts objectius i molts finançaments han de tenir aquesta dimensió. També significa que per aprofitar millor les oportunitats hem de traspassar el model del mercat únic a molts altres sectors, amb una creixent aproximació a un model federal de la nostra realitat política.

c) Finalment no vull deixar de dir que em costa pensar que el que està passant als EUA, provocat pels interessos que, sense veure’ls, hi ha darrere de Trump, pugui durar gaire temps. Pot ser fatal per a ells. Per tant, hem d’estar preparats per si això torna a canviar i s’acaba l'oportunitat.