Sixena: l’art com a botí polític
L’any 1995, la Santa Seu va decretar la fragmentació del bisbat de Lleida i 111 parròquies van ser adscrites al nou bisbat de Barbastre-Montsó. La decisió va ser percebuda com un gest d'afirmació espanyolista, alineat amb interessos polítics contraris a la Catalunya autonòmica. Va suposar una pèrdua territorial, pastoral i simbòlica per al bisbat de Lleida, que les institucions catalanes i lleidatanes van acceptar submisament. Aquest canvi va provocar la demanda de retorn de les obres d’art conservades a Lleida i el cas va prendre una forta càrrega política i mediàtica, i es va convertir en una disputa simbòlica entre dues maneres d’entendre la identitat cultural i religiosa. L’evolució dels límits de la diòcesi de Lleida és un cas paradigmàtic de desajust històric entre les fronteres polítiques i les eclesiàstiques que ha generat controvèrsies no només administratives, sinó també identitàries, culturals i patrimonials.
La sentència del Tribunal Suprem que ordena el trasllat de les pintures murals del monestir de Sixena –salvades després d’un vandàlic intent de destrucció, la tardor del 1936– del MNAC cap a l'Aragó no només perpetra una nova injustícia, sinó que consagra un patró que a Lleida coneixem massa bé. Ja l’11 de desembre del 2017, a l’empara de l’article 155, amb nocturnitat, amb l’activa participació de l’Estat i davant d’una passivitat dolorosa per part de la Paeria, es va executar la retirada de 44 obres del Museu de Lleida cap al monestir de Sixena, en compliment d’una sentència amb una dimensió històrica i política enorme. Aquell episodi va ser viscut a Catalunya com una humiliació institucional i cultural, i com un punt d'inflexió en la relació entre patrimoni i sobirania. De nou –aquest cop amb el Molt Honorable Illa al capdavant del govern català– es reprodueix la mateixa situació de desembre del 2017, aquest cop amb el MNAC, museu de referència per a l’art romànic a la península Ibèrica.
El cas de Sixena constitueix –com el de les obres de la Franja– una agressió política i cultural. D’una banda, a través del poder judicial, l'estat espanyol torna a dictar sentència sobre un patrimoni que forma part de la història col·lectiva, que ha estat conservat i valorat, sense cap mena de reconeixement per part dels governs espanyol i aragonès.
D’altra banda, com han sentenciat diversos experts internacionals –entre els quals, Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina– un hipotètic trasllat de les pintures de Sixena i el subsegüent canvi de condicions mediambientals les posarà en perill, de forma irreversible. També des de l'Aragó s’han sentit veus que reclamen prudència, posen en evidència mancances tècniques en la planificació del trasllat i denuncien la falta d’anàlisi directa dels murals. Tanmateix, una vegada més, la sentència ha donat prioritat a la simbologia i al càlcul polític, per damunt de la protecció d’un patrimoni tan transcendent com fràgil.
Hi ha una amarga ironia en tot plegat. El mateix estat que va permetre durant dècades l’abandonament del monestir, al qual cal sumar el desinterès històric de les administracions aragoneses, ara premia aquesta deixadesa amb la titularitat d’unes pintures que Catalunya ha mantingut, restaurat, conservat i exhibit amb rigor i respecte. I ho farà arrencant-les literalment d’un dels centres de referència europeus com és el MNAC.
Un altre cop, com l’any 2017, la reacció de les autoritats catalanes i lleidatanes és la mateixa. Opten pel silenci, decideixen no plantar cara –ni de forma simbòlica-- i exhibeixen la seua reacció històrica: acatar, obeir i mirar cap a una altra banda, en una mostra de submissió institucional.
La sentència del Suprem no és només un error judicial monumental. És una amenaça al patrimoni cultural europeu. És també una mostra de la manera com l'estat espanyol no entén el valor del patrimoni compartit, sinó que el converteix en arma política i no té gens d'interès a respectar els vincles històrics i culturals dels pobles que administra. Finalment, constitueix una oportunitat perduda per defensar una cultura oberta, plural, capaç de preservar i explicar des del coneixement i no des de la imposició.
Històricament, Catalunya ha fet de la protecció del patrimoni un eix de país. I el que avui es posa en qüestió no és només una col·lecció d’art religiós. És un model. Una manera d’entendre la cultura. I també una manera d’entendre la dignitat.
