‘Try a little tenderness’
Fa dues setmanes vaig ser a Barcelona. Per feina i per plaer. Per fer entrevistes, anar a concerts, veure alguna exposició. Però tenc la sensació que en part tot era una excusa per anar-hi a veure un amic, un bon amic. Ell i jo sempre hem connectat d’una manera especial, potser perquè vàrem passar per les mateixes coses d’infants; també potser perquè de grans hem comès errors molt semblants. Tots dos, en cert moment, vàrem intentar construir-nos des d’una posició que, en el fons, no anava amb nosaltres, sinó que era una mena de venjança desplaçada respecte de tots aquells que ens varen fer l’abús. Això ens va fer ser injustos i cruels, fins i tot entre nosaltres, però sobretot amb nosaltres mateixos. Durant anys, dècades, mil·lennis, els homes ens hem hagut de fer aquesta mena de cuirasses i costa desprendre-se’n: alguns l’hem duita tant de temps que la tenim aferrada a la pell i no sabem distingir on començar una i acaba l’altra.
El dissabte d’aquella estada a Barcelona, fent cerveses pel Raval, en algun moment d’una conversa en què el meu amic i jo ens vàrem poder contar coses que no havíem contat a ningú més, ell va dir-me una frase que se’m va quedar gravada: “No m’interessa relacionar-me des de cap altre lloc que no sigui la tendresa”. Potser aquestes no varen ser les seves paraules textuals, però l’esperit era el mateix, la idea que la tendresa hauria de ser la força motriu de tota relació humana, una força transformadora capaç de construir vincles des d’una posició molt diferent de la que sovint vàrem fer servir i els homes fa segles que feim servir.
No vull imaginar-me quina cara haurien posat els nostres jo del passat si ens haguessin escoltat aquella nit, però m’és igual: érem uns idiotes i és probable que encara ho siguem, tot i que, amb un poc de sort, ara ho som un poc menys; els tios fa tota bona part de la història de la civilització que som uns autèntics caps de fava.
Quan vaig decidir ser un pare present en la vida del meu fill, a mesura que anaven passant els dies, vaig sentir llàstima per mon pare, que mai no va tenir l’oportunitat de viure el que jo he viscut perquè en va fugir. Viure el que he viscut amb ell m’ha canviat de maneres que som incapaç de descriure i fins i tot imaginar totalment. Però, en paral·lel a la meva paternitat, hi ha hagut altres coses: hi ha hagut les dones, hi ha hagut el feminisme i la teoria queer, que han anat obrint una petita escletxa que s’ha anat fent gran, no tant com caldria, però sí prou per permetre un canvi, un camí perquè homenots com el meu amic i jo deixem d’actuar com qui mai hem estat perquè allò era el que s’esperava de nosaltres i comencem a actuar des d’una posició més honesta, una que no intenti ocultar la nostra vulnerabilitat, la nostra por, la nostra necessitat d’amor i tendresa.
No seré tan idiota per pensar que m’he deconstruït. Continuu sent, en alguns aspectes, un mascle de manual, carregat de biaixos i tics dels quals no som ni conscient. Però avui crec que em toca donar les gràcies al meu amic, a totes les meves amigues i a totes les persones que han punyit encara que només sigui un poc perquè la tendresa fluís a través de les nostres ferides sense por.
Així que, ei, gràcies.
