La vida que brilla

Hi ha setmanes –i mesos– en què el món sembla voler enfonsar-se sota la seva pròpia gravetat: guerres eternes, eleccions tèrboles, o informes i notícies que ens pronostiquen el col·lapse –polític, climàtic i de tota mena. I l’escenari polític nord-americà no ajuda gaire a reforçar la confiança en la continuïtat de les polítiques de suport a la ciència. Ja en parlàvem l’altre dia: els Estats Units podrien perdre pistonada enfront de l’embranzida científica de la Xina. De fet, dos articles recents a Nature així ho apunten: la inversió sostinguda de la Xina i la seva capacitat per atreure talent podrien fer-la líder en innovació biomèdica en els pròxims anys. 

Però anem a parlar d’altres coses avui. Coses, potser, més petites, però alhora estranyes i meravelloses. Com ara que tots els éssers vius –nosaltres inclosos– emetem llum. Sí, som una espècie de bombetes molt eficients: l’estudi publicat fa pocs dies demostra que cèl·lules vives emeten bioluminescència visible, i que aquesta s’apaga quan moren. Una mena d’aurèola microscòpica que potser un dia ajuda a monitorar la salut dels teixits i la viabilitat d’òrgans per trasplantaments. Brillam, literalment.

També brillen les papil·les gustatives. Després de gairebé vint anys d’estudi, aquesta setmana s’ha desxifrat l’estructura del receptor cel·lular que detecta la dolçor. Un avenç que ens ajuda a entendre com el nostre cervell interpreta el gust del sucre i que podria revolucionar la creació d’edulcorants nous i més saludables.

I parlant de salut i sucre: un altre estudi ha demostrat que els nous fàrmacs contra l’obesitat –el conegut Ozempic i altres– podrien reduir dràsticament el risc de patir càncers associats a l’excés de pes; en alguns casos, reduint aquest risc fins a la meitat. Tot i les polèmiques sobre l’ús estètic d’aquests medicaments, els seus efectes sobre la salut pública podrien ser espectaculars.

Però ja sabem que la ciència acumula coneixement mitjançant l’observació i experimentació per posar a prova certes hipòtesis. I no hi ha major experiment que la vida mateixa. Per això, l’investigador Eric Topol ha observat i acumulat dades referents a persones grans que arriben als 90 o 100 anys amb bona salut, tot per tal de trobar certs patrons i possibles consells per arribar a allargades edats de la millor manera. Ell ho resumeix amb elegància: caminar, dormir bé, tenir xarxa social i no obsessionar-se. Ni amb el menjar, ni amb la feina, ni amb el futur. L’estil de vida importa tant com la genètica. I sí, també importa tenir una actitud curiosa, oberta, un poc badoca. Llegir, escoltar, observar i ser crític.

Potser aquesta és la millor recepta científica que podem compartir avui: entendre, admirar i cuidar les coses petites, les que passen desapercebudes, però tenen un pes profund. Com la llumeta que brilla dins una cèl·lula viva.