Vida i mort
Aquests dies de Setmana Santa, sigui un creient o no, es connecta de manera inevitable amb la mort. Són dies en què en esglésies i sales de concerts s'interpreten misses de rèquiem (Mozart, Verdi…), en què veiem processons pels carrers o les recullen els mitjans de comunicació, en què les mateixes festivitats del calendari es diuen “Divendres Sant” o “Diumenge de Resurrecció”.
La mort és la protagonista d'aquests dies. La mort de Jesús, però també el que significa patir, morir i l'esperança d'una altra vida. L'afany de l'ésser humà per transcendir i no desaparèixer del tot, quan la pols torni a la pols.
La mort és una cosa difícil d'assimilar. Som vida. Tenim consciència perquè gaudim de la vida. Tindrem consciència quan hàgim mort? Quedarà alguna cosa de nosaltres? Ens recordarà una generació. Dues, com a màxim. Però, amb els anys, tots serem oblidats. No quedarà res de nosaltres?
Fa la sensació que la mort és el final. No volem morir perquè l'ésser humà, i de fet també els animals, tendim a la vida. No obstant això, ¿es poden imaginar una vida sense mort? En la seva genial novel·la Les intermitències de la mort, el Nobel portuguès José Saramago descriu el caos d'un país on, de sobte, la gent deixa de morir. Des del punt de vista econòmic, seria insostenible. L'espècie humana està organitzada socialment d'acord amb la mort. La sostenibilitat de l'espècie exigeix un final per als éssers que la componen.
Però, i en el pla individual? Recordo una conversa amb un amic sobre aquest tema. Vam dir: t'agradaria no morir mai? I el meu amic va respondre: “Quin horror!” I va afegir: no acabarien mai les responsabilitats; hauríem d'estar sempre pendents d'ingressar per viure; seria una tortura, un malson, una condemna.
Aquesta és la bogeria: no desitgem la mort, però se'ns faria una condemna viure per sempre.
Una vegada, anant cap a l'aeroport en taxi, pel Primer Cinturó de Barcelona ens va avançar un cotxe fúnebre. El taxista i jo vam guardar un silenci eloqüent. No dèiem res. De sobte, el taxista em va dir: “Miri, un a qui se li han acabat els problemes”.
Espero que estiguin passant una bona Setmana Santa. Gaudeixin. La vida són dos dies. I mai se sap quin és el segon.
