Xarxes socials: prohibir o regular?
Els nostres adolescents estan enganxats sobretot a la xinesa TikTok des d’una edat molt primerenca. La seva vida digital és molt activa en aquesta i altres xarxes socials, i els dona accés a tot, amb ben poques barreres. També són a Instagram, Facebook, WhatsApp i X, tot i que aquestes xarxes, també populars, atrauen més els adults. Cal posar límits als menors d’edat en l’accés a aquest oceà digital? Com? Qui ho ha de fer? En quina mesura? Són interrogants que preocupen les famílies, els governs, el món educatiu i els experts en salut mental. Hi ha, en efecte, motius per al neguit. Però les respostes no són tan evidents.
El Govern de Marga Prohens vol prohibir l’ús de pantalles digitals individuals fins a tercer de Primària. Austràlia ha aprovat una llei pionera, que afecta els menors de 16 anys: entrarà en vigor a finals d’any i comportarà multes de prop de 30.000 milions d’euros si les grans tecnològiques no l’apliquen. En la mateixa línia restrictiva, el govern espanyol promou una llei de protecció dels menors en l’entorn digital, ara en tramitació parlamentària. I juntament amb França i Grècia, l’executiu de Pedro Sánchez ha instat Brussel·les a impulsar normatives comunitàries que obliguin que tots els dispositius electrònics que es comercialitzin a la UE i es puguin connectar a internet –i, per tant, tinguin accés a les xarxes socials– comptin amb verificació parental.
Prohibir és la solució? El primer problema és que tècnicament no és tan fàcil. Hi ha eines, però no infal·libles. De fet, els experts creuen que els joves trobaran la manera de saltar les eventuals barreres digitals que es posin. I, al marge d’això, també creuen que la prohibició en realitat només generarà més interès entre els nois i noies exclosos, alhora que evitarà que es treballi bé la seva educació en l’ús d’aquest canal de comunicació, d’altra banda, tan omnipresent.
La responsabilitat, en realitat, està en els adults. D’una banda, en els pares i mares, que són els que han de donar exemple en l’ús racional de les xarxes –sovint donem mal exemple– i són els que han d’acompanyar i interactuar amb els fills en la seva utilització. De l’altra, hi ha la responsabilitat de les empreses tecnològiques, que haurien d’assumir activament el seu rol de vigilància en la qüestió de quin tipus de continguts fan accessibles als menors d’edat. Queda clar que no ho fan.
La prohibició legal, com alguns països estan començant a plantejar, a part de la seva dubtosa efectivitat, pot convertir-se més que res en un gest de cara a la galeria per tranquil·litzar consciències. A la pràctica, pot comportar que les tecnològiques es desentenguin encara més de la seva responsabilitat en la moderació de continguts i que ningú es plantegi seriosament la necessitat de frenar l’explotació mercantil de les dades, una explotació que es fa amb tècniques de captació de l’atenció que generen una forta addicció i a les quals els nois i noies són especialment vulnerables. Hi ha, doncs, camp per regular; una regulació que no té per què passar prioritàriament per la prohibició.
