El dolor d’acomiadar un fill abans de néixer: "Mai oblidaré els ulls de la comare que em va agafar fort la mà"

PalmaCada 15 de juny i 28 de gener, Cristina encén una espelma per celebrar el dia que varen néixer i morir els seus tres bebès. Un nin, Claudio, en el primer embaràs. Bessons en el segon, Claudio i Noa. “Tanc els ulls i la buf. Em dona pau i sent que els don el lloc que tenen dins de mi”, confessa. El seu úter no va poder retenir-los i es va posar de part en tots dos casos en la setmana 23. Sortiren del seu ventre vius i moriren en braços del pare uns minuts després. Mentre el marit plorava bressolant-los, ella no va voler veure’ls. Desfeta de dolor, va dir a l’equip mèdic de l’hospital Son Llàtzer: “Que la naturalesa segueixi el seu curs”.

Avui, set anys després de l’últim part prematur, sent que aquella decisió va ser “un mecanisme de defensa”. “En aquell moment pensava que em passaria més factura psicològica tenir la imatge d’ells vius. Que no em beneficiaria. Ara pens diferent perquè som mare d’un nin de quatre anys i sé com necessiten a una mare. I em sent malament per no haver estat amb ells en l’últim alè. Quan vaig ser conscient que el meu fill anava a néixer per morir, vaig deixar d’escoltar, no hi veia, em xiulaven les oïdes. Vaig deixar de sentir. Em tocaven, m’acariciaven, intentaven consolar-me i ni ho notava. Els meus sentits varen desaparèixer. El dolor físic més gran no és comparable al que sents. Vaig entrar amb alguna cosa a la panxa i vaig sortir sense res a les mans. Pensava que no havia tingut la força per retenir els bebès dins meu”, relata.

Acompanyament

Els hospitals de les Balears varen començar fa anys a aplicar mesures per acompanyar les famílies que pateixen un dol denominat gestacional, perinatal, neonatal o d’avortament espontani, segons les setmanes d’embaràs en les quals es produeix la pèrdua. Tant Son Espases com Son Llàtzer varen establir un protocol el 2019, impulsats per l’acció d’associacions especialitzades com Estels del Cel o A Contracor. Yolanda González ha format part de l’equip de matrones de Son Llàtzer que va presentar a l’hospital un projecte d’acompanyament en el dol de les famílies. “Hi va haver un qüestionament i ens varen dir que qui érem nosaltres per fer això. Però les dones varen alçar la veu i varen dir: ‘això funciona i en necessitam més’. Va ser totalment autodidàctic, motivacional. No som psicòlogues ni terapeutes, però anam de bracet d’aquestes dones”. La xarxa ha anat creixent fins a convertir-se en un equip multidisciplinari.

El camí ha estat idèntic a Son Espases. Totes aquestes mares estaven ingressades a la planta d’Oncologia i ara conviuen a la de Maternitat. “Abans es considerava que era millor no escoltar bebès, però arran de publicacions d’associacions sobre dol vàrem saber que estarien més ben ateses a Maternitat”, reconeix la cap de matrones de l’hospital de referència de les Balears, Isabel Sampedro.

Una papallona morada a la porta de l’habitació identifica que “aquesta família està de dol”. El recurs s’ofereix, apunta González, “com una protecció perquè qualsevol membre del personal no faci preguntes errades i respecti la situació”. De la invisibilització s’ha passat al reconeixement de la pèrdua. “Recollim records del bebè perquè puguin construir el dol”, resumeix la matrona. La gorreta, la petjada impresa dels peus, la impressió de la placenta i fins i tot ofereixen als pares fer-se una foto amb el bebè, a qui embolcallen amb una bressadora cosida per mares que han passat pel mateix. “Durant l’ingrés feim un acompanyament emocional. Els proposam crear una caixa de records per donar entitat als bebès. Per trencar el tabú i que no sigui com si no hagués existit. Sempre els oferim veure’ls perquè és bo per fer el dol”, assenyala Sampedro. En els avortaments inesperats, “les dones estan espantades, en xoc, els costa prendre decisions i rebre notícies”. “Es tendeix al paternalisme, però el dol es transita millor si les decisions les pren la dona. L’escolta és fonamental”, afegeix.

“Com traurem fotos al bebè que no està viu?”, va ser una pregunta recurrent entre els professionals i les famílies, reconeix Sampedro, quan començaren a incorporar mecanismes d’acompanyament. “Però es va anar acceptant. Quan es mor la teva padrina, en conserves fotos. Hem de trencar el tabú de la mort, perquè aquestes coses passen. És una manera de donar entitat a una persona que ha existit”. Després, l’atenció psicològica s’estén als controls de postpart. “Només sentir aquestes dones et posa els pèls drets. Significa que tot el que havies projectat no existeix, en un segon. Es trunca”, afegeix González.

Petjades i gorretes

Cristina va rebutjar guardar records del primer part, però sí que conserva les petjades i les gorretes dels bessons. Llavors tenia 25 anys i va escoltar moltes vegades frases com “no passa res’’, “ets jove’’ i “has de tirar endavant’’. “M’han dit pel carrer que la meva fàbrica era forta, com si tenir un fill fos produir en sèrie. Aquest dol està invisibilitzat i és un tabú. Qui ets tu per jutjar el dolor de ningú? Qui som jo per decidir que una dona que hagi sofert un avortament de vuit setmanes té menys dret que jo a sentir pena? No compten els centímetres del bebè, sinó el sentiment de la mare”, reivindica Cristina.

Als hospitals eren freqüents fins fa poc frases com “no passa res’’, “ja en tindràs un altre’’, que avui, assegura la matrona Isabel Sampedro, han passat a: “Em sembla horrible el que esteu passant. Estam aquí per ajudar-vos”. “Ara no ocultam les nostres emocions. Abans érem més fredes, més distants emocionalment. Ara aquesta obertura emocional és favorable fins i tot per nosaltres. Hem tingut famílies a les quals els ha passat més d’una vegada. A vegades no pots ni parlar. T’abraces a aquesta dona i plores”, reconeix Sampedro. En aquest sentit, Andrea Alegre, ginecòloga a Son Espases, certifica el canvi d’actitud entre els professionals. “Som més empàtics, donam espais i parlam de sentiments. No ens han ensenyat a soportar el dolor. Encara que a vegades no cal dir res, sinó acompanyar des del silenci”, assegura, i reivindica més formació i acompanyament psicològic també per als professionals. “Recordes les pacients, els seus casos, et marquen. T’emportes una motxilla”, afegeix i reclama el respecte com a eina principal. “Tendim a infravalorar un dol de menys setmanes i, si aquesta experiència et genera dolor, és igual de vàlida. És una vivència personal, és la teva història”.

A Espanya, un de cada quatre embarassos acaba en un avortament espontani durant el primer trimestre. No obstant això, les xifres de l’INE només recullen les de mort perinatal a partir de la setmana 28. Son Espases té el seu registre de morts fetals espontànies amb criteris distints. La doctora Alegre reconeix que és “contradictori” i admet “la necessitat d’homogeneïtzar” en un camp on la conscienciació social va per davant dels criteris estadístics.

No hi ha batec

Lidia queda fora d’aquestes xifres. El 13 d’abril de 2021 va sentir les paraules fatídiques. No hi ha batec’. Va actuar com si res hagués passat. “Haurà estat mala sort’’. “15 dies després estava fent feina amb una compresa davant i una altra darrere i amb un sostenidor de compressió. Vaig amagar el meu dolor, el vaig minimitzar”. Com que li varen confirmar que no tenia problema per concebre, es va quedar embarassada de nou. La data prevista de part era el dia del seu aniversari. Però al cap de 13 setmanes, de nou, no hi va haver batec. “El cop va ser doble. Em varen donar una pastilla per preparar el part i havia d’anar-me’n a ca meva a esperar que fes efecte. Tu saps què és anar-te’n al llit sabent que tens un fill mort dins teu? Després no volia empènyer i alhora tenia por d’anar a pixar i que caigués al vàter. Estava terroritzada. Jo havia anat a la ginecòloga a saber si havia engreixat molt i ara era a l’hospital sentint plorar bebès que no eren el meu. Va arribar un moment en què assimilava un embaràs a mort, sofriment i dolor”, relata.

Quan el seu marit i la seva filla dormien, Lidia es recolzava a la finestra a plorar sense consol. “No volia sentir aquesta tristesa tan profunda. No entenia que no era capaç ni de verbalitzar el meu patiment”, revela i descriu un sentiment comú en la majoria de les dones en aquesta situació: “La culpa me menjava per dins. Sentia que havia fallat com a mare, com a esposa, com a filla i com a germana. Tens unes expectatives, regalaràs vida per a la felicitat de tots i sents que has fallat. I pensava quin moviment havia fet malament o que dormir molt en una mateixa postura l’havia matat”.

Al final, Lidia va recórrer a l’ajuda psicològica que li va oferir Son Llàtzer. “Vaig entendre que jo no n’havia tingut la culpa, a gestionar el dolor”, reconeix i agraeix enormement el tracte rebut: “Mai oblidaré els ulls de la comare que em va agafar fort la mà i em va dir: ‘jo també he passat per això’. El seu gest i les seves paraules varen mitigar en aquell moment el meu dolor insondable”.