Amics, anit, perdoneu aquesta petita excitació

El dissabte 5 d’abril del 2025 va morir un dels déus particulars de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI, el laberíntic i sempre estimulant Josep Palàcios. Faig esment d’aquesta tràgica circumstància, que hauria hagut de comportar un dol nacional compartit per tots els Països Catalans, perquè he pogut sentir la seva presència, la seva força, la seva ambició i la seva herència tot llegint el llarg poema antièpic Insomni, de Salvador Ortells Miralles, i aquesta relació m’ha emocionat, m’ha emocionat perquè Ortells Miralles, que durant un temps va ser el director de l’Espai Joan Fuster, va gaudir d’una llarga i fructífera relació amb el geni de Sueca, i aquest és un dels molts fets que ens han unit humanament i literàriament en el devastat pelegrinatge de Tricomart.

Ep! Que quedi clar que dic que el llarg poema Insomni és antièpic no pas perquè no sigui bo, especific que és antièpic perquè es correspon a les característiques d’un gènere que ha servit per desmitificar alguns dels clixés de la història de la literatura universal: Salvador Ortells Miralles no parla de grans batalles ni de gestes, tampoc de mites perquè sap que tots són plagis de plagis. No, aquest poeta no parla d’heroïcitats grandioses però sí íntimes, ja que el seu és el gest incendiari d’aprofundir en les diminutes conquestes que es poden aconseguir una nit sense son, nocturnitat que activa el motor d’una escriptura que s’avé a la digressió tristramshandiana que també era marca de l’estil de Josep Palàcios. Aquesta mirada solemne i irònica, càustica i tanmateix elevada dintre d’una genuïna cosmovisió domèstica que té tendència a la reflexió filosòfica, és una les múltiples gràcies d’una obra ambiciosa que va rebre, merescudament, el premi de poesia Ausiàs March de Gandia 2024. Mètricament, Insomni es basteix amb versos de dotze síl·labes en una modèlica combinació de versos alexandrins i de versos dodecasíl·labs, és a dir, alexandrins sense cesura. L’alternada combinació d’aquestes dues possibilitats d’art major, fusió d’esperit clàssic amb postmoderna voluntat experimental, atorga fluïdesa al conjunt i fa que es llegeixi amb un frenètic dinamisme. En alguns passatges carregats de mala llet, com quan fa acte d’aparició l’inspector d’hisenda a les tres de la matinada, fan pensar en el caràcter deliciosament provocatiu i bellament escandalós de Vicent Andrés Estellés.

Salvador, per molt que vulguis que et perdonem aquesta petita excitació nocturna teva, com també ens ho va demanar fa dècades l’il·lustre felanitxer Eremita de l’Eixample Miquel Bauçà, no només no puc ni podem perdonar-te-la, sinó que no puc ni podem fer cap altra cosa que agrair-te-la de tot cor. Els teus mestres caminen i vibren a través d’uns versos que són ben teus i ben potents.