Hem de llegir escriptors feixistes?

BarcelonaQualsevol amic de la literatura que en llegir es fixa abans que res en la qualitat estètica d’un llibre, d’un estil, d’una prosa, té problemes de consciència quan agafa l’obra d’un escriptor de primera categoria, però que va lloar sense cap dissimulació, o va tenir-hi tractes, un règim despòtic com el feixisme italià o el nazisme alemany. A Itàlia passa amb Gabriele D'Annunzio, molt amic de Mussolini; a Alemanya passa amb Martin Heidegger i uns quants més; a França passa amb una colla d’escriptors que van col·laborar amb els alemanys o amb el règim pusil·lànime de Vichy.

El cas francès és el més dolorós, potser perquè és el més pròxim a nosaltres geogràficament i lingüísticament, i França és una república molt consolidada. Entre ells, amb l’afegitó d’un antisemitisme declarat, s’ha d’esmentar els casos de Robert Brasillach —que va ser afusellat després de la guerra—, el de Louis-Ferdinand Céline —autor d’uns pamflets brutals contra els jueus que per fi s’han pogut llegir en francès després que Gallimard no els volgués integrar a les Obres completes de l’autor— o de Pierre Drieu la Rochelle, que abans de ser jutjat i condemnat es va suïcidar l’any 1945.

Per centrar-nos en aquest cas, ja que la seva obra ha estat editada en castellà i en català, recordarem als lectors algunes de les seves manifestacions que contenen els seus llibres, d’abans i durant l’ocupació de França per les tropes de Hitler. Al llibre Le jeune européen —amb escrits d’entre 1917 i 1927—, Drieu, que havia lluitat a la guerra mundial, escrivia: “Mai no us he odiat [als alemanys] La meva alegria ha germinat en la vostra sang [...] Sou forts [...] I no he pogut odiar en vosaltres la Força, mare de totes les coses [...] Homes, alegreu-vos a tota la terra de la força dels alemanys”. Això es pot pair d’una manera relativa, però no tant el que va escriure en plena guerra, l’any 1944: “Vam perdre [els col·laboracionistes], vam ser declarats traïdors; és just. Vosaltres [la resistència francesa] seríeu els traïdors si la vostra causa hagués estat la perdedora. Però França no hauria deixat de ser França [...] Sí, soc un traïdor, m’he entès amb l’enemic. Vaig aportar a l’enemic la intel·ligència francesa”.

Són declaracions prou eloqüents perquè un lector demòcrata pensi que no llegirà mai Drieu la Rochelle. També hi ha persones que no tenen simpatia per Jorge Luis Borges perquè va acceptar ser condecorat per Pinochet. A l’enorme J.V. Foix li deien “el foixista feix” abans de la nostra guerra. Però cal fer un esforç: no excusem mai el seu feixisme, però acceptem que, malgrat això, tots els que hem citat van ser importants i grans escriptors. El judici moral és una cosa; l’estètic, una altra.