Els Amics de les Arts: "Com cantes en una cançó després de Roger Mas?"

BarcelonaEls Amics de les Arts han triat la Casa Batlló per atendre la premsa. "És un patrimoni català, però costa veure-hi gent catalana. A vegades ens costa valorar el nostre patrimoni", diu Ferran Piqué, un dels tres components del grup juntament amb Dani Alegret i Joan Enric Barceló. La trobada és a propòsit de 20 anys d'Amics (Pistatxo Records, 2025), un disc en què remenen el cançoner propi amb una vintena de col·laboracions amb bandes i artistes tan diversos com Tomeu Penya, The Tyets, Lluís Gavaldà, Judit Neddermann i Roger Mas. La celebració inclou també quatre concerts especials: el 25 de juny al Poble Espanyol de Barcelona (entrades exhaurides), el 30 d'agost a Sueca, el 19 de setembre al Trui Teatre de Palma i el 10 d'octubre a la Sala Prat del Roure d'Escaldes Engordany (Andorra).

Quant de temps fa que preparàveu aquest disc?

— Joan Enric Barceló: Tècnicament, vint anys, però... Mira, et busco el mail que li vam enviar al Sergio Dalma, que va ser la primera persona que vam pensar que havia de ser-hi, en el disc.

— Dani Alegret: Mentre tu busques, deixa'm dir que quan vam tenir la idea ens va semblar superdivertida. 20 anys, 20 cançons, 20 artistes. No n’érem conscients, del nivell de producció que això requeriria. I no només pel fet de rearranjar la majoria de les cançons, que és feina de músic i estem acostumats a fer-la, sinó perquè has de lligar les agendes d'uns artistassos.

— J.E.B.: El mail s'envia el 16 d'abril del 2024 a les 16.46 h. I a les 16.58 h en Sergio Dalma diu: "Moltes gràcies per pensar en mi. I tant que sí, em fa molta il·lusió, no hi haurà cap problema". Aquest dia és quan es comença a gestar la possibilitat de fer el disc.

Quina és la col·laboració que us ha portat més al límit?

— J.E.B.: Vocalment, segurament la col·laboració amb Figa Flawas a Carnaval. Aquesta gent, quan nosaltres vam treure el disc Espècies per catalogar (2012), devien tenir dotze anys, i van triar Carnaval perquè ens van dir que en el seu moment aquesta cançó els va volar el cap. Un cop ens hi vam posar, volien fer-la a l'estil d'un corrido tumbado, com havien fet a la seva cançó Aurora. I ens deien: "Això s'ha de cantar així, més estripat". I recordo entrar a l'estudi i pensar: «és que no sé si sabrem fer-ho, perquè el nostre estil és molt més melòdic, molt més de no impostar la veu...».

— D.A.: N'hi ha hagut molts, de moments d'exigència. Per exemple: amb en Roger Mas a Et vaig dir. Com cantes en una cançó després del Roger?

— Ferran Piqué: O del Sergio Dalma.

— D.A.: Com t'ho fas per cantar i no quedar ridícul?

Li vau canviar el to, al Roger?

— D.A.: L'hi vam proposar, però ens va dir que podia fer la melodia una octava per sota o una octava per dalt. I la màgia que hi ha hagut en aquesta cançó és que el tenim al principi fent l'octava de sota i al final fent l'octava de dalt en la mateixa melodia. Poca gent ho pot fer, això.

— F.P.: Té una veu amb molta personalitat.

— D.A.: També era un repte ficar-nos en l'univers jazz de l'Alba Careta a Déjà vu sense desentonar, i crec que també hem sabut posar-nos-hi.

Per cert, l'Andrea Motis, fa temps que versiona Louisiana o els camps de cotó, però al disc fa L’home que treballa fent de gos.

— F.P.: És que les cançons no les escollim nosaltres. Quan li vam trucar, va ser ella qui va dir que volia fer L’home que treballa fent de gos. En Santi Balmes, per exemple, ens va explicar que va ser la seva filla qui li va dir que havia de fer El seu gran hit. O Figa Flawas, que volien fer Carnaval tant sí com no.

— D.A.: I hem tingut sorpreses precioses, com ara que Sidonie t’expliquin que ells feien una versió de Jean-Luc al local d'assaig. O l’Artur de La Fúmiga, que ens va demanar Sort que sou aquí, una cançó de l'últim disc.

— J.E.B.: El més maco de l'Artur és que ens va dir que ja anava a bolos dels Amics l'any 2009, quan als concerts al País Valencià hi anaven quatre persones, encara que fos en un polígon industrial a les tantes de la nit...

Cala Vento van fer una versió de Pau, dels Pets, que era més aviat una continuació de la cançó parlant del mateix personatge, però vint anys després. En el vostre disc no hi ha actualitzacions tan radicals, però sí que hi ha detalls que capgiren alguna cançó, com a El seu gran hit, en què canvieu el gènere.

— F.P.: Això és una cosa que vam començar a fer en els concerts, perquè al final som tres paios cantant i sembla que els protagonistes de les cançons sempre hagin de ser homes. Quan la gent canta les cançons, s'imaginen a ells mateixos, i també hi ha moltes dones que canten les nostres cançons. I en aquesta pots cantar tant "hem vingut a robar-vos les dones" com "hem vingut a robar-vos els homes", perquè és que és indiferent. El mateix Santi ens va dir que li resultava més divertit cantar "hem vingut a robar-vos els homes".

També és una cançó que Santi Balmes pot sentir molt pròpia, per tot el haterisme que ha hagut de gestionar amb Love of Lesbian.

— D.A.: Sí, en vam xerrar una bona estona, d'això.

Recordeu quina música escoltàveu fa vint anys?

— F.P.: Coldplay...

— J.E.B.: Coldplay, Pulp, Hefner, Pavement, Blur, Oasis...

— D.A.: La mala notícia és aquesta, jo crec que el Dani de fa vint anys escoltava molta música estrangera...

— F.P.: Però també Mishima, Antònia Font...

— J.E.B.: Saps quin és el concert més random de la nostra història? En un concert a Sant Boi de Llobregat, al Festival Altaveu, el cartell era: Txarango, Darren Hayman de Hefner i nosaltres. Discos de Hefner com The fidelity wars (1999) i We love the city (2000) els escoltava molt. He après a fer moltes lletres llegint aquest tipus de cançó britànica.

La història que expliqueu a cançons vostres com Tothom es separa és molt Hefner...

— J.E.B.: Sí, com The hymn for the cigarettes. Tothom es separa és un drama absolut perquè és intentar vendre una separació com una cosa que porta moltes coses positives, però crec que el missatge és aquesta ambivalència que busques amb la música pop. Mira, hi ha una frase de Hefner [a la cançó The greedy ugly people] que diu que la música no pot aturar les guerres, ni pot aturar el càncer, però pot aturar el cor". I és el que intentem fer nosaltres: aturar per un moment el cor de la gent amb alguna emoció.

I Tomeu Penya canta Tothom es separa d’una manera que li treu ferro a tot plegat.

— F.P.: El seu personatge hi encaixa plenament. Quan vam pensar en ell, sí que li vam proposar aquesta cançó i quan la va rebre va dir: "M'encanta. És molt divertida, vull jugar". Té un personatge, però ell és molt professional. Ens va convocar a un estudi de Manacor...

— J.E.B.: I abans de dinar havia acabat.

— D.A.: I tot el que ha fet per la llengua en aquests quaranta anys és impressionant.

I quina és la música que us diu Spotify que escolteu més avui?

— J.E.B.: Se’m barreja amb la dels meus fills, perquè comparteixo el compte amb ells.

— F.P.: Si trec les dels meus fills, aquest últim any em sembla que hi havia Tom Odell (que ve l’11 de juny a l’Apolo), Vampire Weekend, Bon Iver...

— J.E.B.: L’acabo d'obrir i em surt: "Eladio Carrión i Mike Towers. Música per a tu!". En la vida he escoltat Eladio Carrión i Mike Towers...

— D.A.: Hi tinc Valeria Castro, que l'he descobert fa poc i vaig anar al concert que va fer al Fòrum i em va agradar molt. Hi tinc també Ca7riel i Paco Amorosso, que m'han caigut simpàtics. A veure, tenen una banda que sona impressionant. No n'acabo d'entendre moltes coses, però hi ha alguna cosa que m'ha atrapat. També he estat escoltant molt l'últim de Blur, que és un disc molt bo. I, esclar, coses com Frozen...

— J.E.B.: En el meu wrapped de Spotify sempre hi surt Sam Cooke. És un músic que escolto molt.

— D.A.: A mi se m'està apropant el moment de fer comptes separats, perquè la filla gran consumeix molta música, i l'algoritme ha d'estar flipant. De tota manera, un dels regals més grans que et fa la gent és quan et diuen que Els Amics de les Arts és un dels pocs grups de consens que poden escoltar al cotxe pares i fills.