Ca7riel & Paco Amoroso triomfen amb ironia i romanticisme

BarcelonaDes que van actuar al Festival Cara B, cada concert de Ca7riel & Paco Amoroso aconsegueix sumar incondicionals a una de les propostes més singulars de la música argentina. Catriel Guerreiro i Ulises Guerriero tenen ànima de rapsodes i un cor que bombeja a ritme de hip-hop, i van saber aprofitar la conjuntura estètica del trap, però el que realment els fa destacar és l'habilitat a l'argentina amb què incorporen colors amb més de mig segle d'història com el funk. De fet, durant bona part del concert de dimarts al Sant Jordi Club, semblaven alhora hereus de Prince i Luis Alberto Spinetta. I no és només la sonoritat, sinó també la disposició escènica. Han tocat la tecla.

Van començar l'actuació amb Dumbai, una de les bombes funk que van tocar en aquell concert al programa Tiny Desk tan memorable i que han inclòs al disc Papota (2025). Dalt de l'escenari hi havia una desena de músics, inclosos un percussionista, dues coristes i una secció de metalls. Darrere, dos immensos caps inflables de Ca7riel & Paco Amoroso. I davant, tots dos asseguts en tamborets al centre de l'escenari, una imatge característica del duo argentí. Amb aquesta disposició i el favor continuat del públic que omplia el recinte, van fer la meitat del concert, a vegades obrint la porta a arranjaments de teclat que farien somriure amb complicitat Stevie Wonder, d'altres remenant amb ironia el romanticisme sensual de peces com Mi diosa i Mi deseo, i de tant en tant fent proclames funk explícites, com els riffs de guitarra amb què Ca7riel adorna Impostor o Bad bitch. Els empelts jamaicans no flueixen tan bé, però sí que funcionen les melodies que viuen en el pop llatí, i sobretot són imbatibles les cançons en què mana el carisma, com passa a Pirlo. "És la cançó més trista que tenim", van assegurar abans d'escridassar el públic perquè tothom activés el llum del mòbil. També és la cançó amb la metàfora romanticofutbolera definitiva: "Sense tu, soc com Itàlia sense Pirlo".

Carismàtics i burletes

Alliberats dels tamborets, la segona part del concert va tenir menys unitat sonora. Va haver-hi espai per a les diabòliques dèries de hip-hop fosc de Ca7riel i, sense músics a l'escenari però amb profusió de làsers verds, va arribar l'hora de l'electrònica. Era com passar d'una actuació al Festival Mas i Mas a un xou al Sónar de Nit, i tothom feliç; públic de diverses generacions, per cert.

El funk va reaparèixer en el bloc final, quan més explícita es va fer la ironia amb què el duo argentí entoma la música, sobretot les expectatives de la indústria musical. En parlen a Baby gangsta, que va sonar al principi del concert, però encara més a Tetas, una de les cançons de Papota, que culmina amb una amarga constatació: "si vols ser algú, no pots ser tu; has de ser algú que no siguis tu, i si vols ser tu, no seràs ningú". No cal dir que Ca7riel & Paco Amoroso sí que són algú.