Crítica sense espòilers d'un concert extraordinari d'El Petit de Cal Eril

BarcelonaUn dels avantatges d'escriure crítiques de concerts és que no t'has de preocupar dels espòilers, només d'aixecar acta del que passa al llarg d'una actuació. Però el concert que El Petit de Cal Eril van fer aquest dimarts al Centre d'Arts Ideal en un iglú inflable ens enfronta al vell dilema de la crítica cinematogràfica: ¿com analitzar les sorpreses i girs de l'obra sense rebentar-les per al lector? Una pregunta especialment legítima quan es tracta del primer dels set concerts especials en iglú (quatre consecutius a Barcelona i, més endavant, a Lleida, Girona i Tarragona) amb què la banda liderada per Joan Pons es retroba amb els seus fans per presentar el nou disc, Eril Eril Eril, després de dos anys i mig d'aturada. Així que l'única opció per no esguerrar-li la festa al públic ni al grup és mirar d'explicar un concert extraordinari sense entrar en el detall de què fa que sigui extraordinari.

Sí que val la pena assenyalar que l'iglú no és ben bé un iglú, sinó mig globus ovalat d'aire que cobreix músics i públic. Veure un concert en aquest context és excepcional en més d'un sentit: ens recomanen que si hem d'anar al lavabo ho fem abans d'entrar i que, si és possible, no fem cap foc. Per descomptat, no hi ha servei de bar i, a mesura que s'omple el recinte, la temperatura puja. En plena calorada, és aconsellable dur-hi roba fresca, ampolla d'aigua i un vano per ventar-se, perquè al cap d'una estona la calor és un pèl sufocant. Ho admetia fins i tot un Pons exultant: "Hòstia, quina calor! Tanta com l'enyorança que teníem d'estar amb vosaltres".

Des de la foscor tenebrosa del globus, trencada per projeccions de cares en el sostre, El Petit de Cal Eril va dedicar la primera part del concert a desgranar el seu últim disc començant per Aigua fosca. Pons (veu i guitarra), Jordi Matas (baix), Ildefons Alonso (bateria) i Dani Comas (guitarra) van fer una repassada exhaustiva d'Eril Eril Eril, del qual van ser especialment celebrades Ara no sé què dir-te i l'enèrgica Totes les lleis dels homes. El so era cristal·lí, però més despullat que abans de l'aturada: faltaven les textures i melodies d'Artur Tort, teclista "en excedència" que s'ho mirava tot des del públic, sense deixar de moure's, segurament travessat per sensacions contradictòries. "És el primer concert d'El Petit de Cal Eril que veu –s'adonava Pons, de sobte–. És així, Artur?". "És així, Joan", responia Tort, còmplice també com a públic ras.

Després de passar revista al nou disc –amb l'excepció d'un Si no fos tan fàcil reservat per al bis–, el concert es va trencar en dos amb El plor, una repesca de La força (2016) amb què el repertori s'emancipa de la novetat i, com havia anunciat Pons abans, "passen coses". Algunes val la pena constatar-les: l'alegria amb què el grup es va retrobar amb hits com Sento o Lleida frega Fraga, l'emoció d'escoltar el mantra de resurrecció de Cendres ("Sou el que nosaltres érem / Sereu el que nosaltres som"), la intensitat instrumental de Som transparents o Partícules de Déu... Altres coses és millor viure-les que explicar-les. O com va resumir el mateix Pons: "Hòstia, quina fantasia de vida".