Més munició per a la festa de les supernenes al Primavera Sound

BarcelonaProgramar una cap de cartell com Sabrina Carpenter a mitjanit fa que el recinte del Parc del Fòrum i la plataforma marina sigui un formigueig de gent a la tarda i a primera hora de la nit. De les 70.000 persones que aquest divendres hi havia al Primavera Sound, una part important mirava de reservar un bon lloc per l'hora decisiva, però moltes buscaven diferents maneres de passar l'estona. O de viure "l'experiència d'un festival". Per exemple, prendre un Aperol Spritz (7 euros), menjar una hamburguesa (12 euros), un kebab (9 euros) o una pizza margarida (11 euros). Treure diners d’un caixer Revolut. Sopar assegut a la terrassa del restaurant Estrella Damm. Jeure en uns coixins a la Levi’s Plaza. Fer un cafè (4 euros) en una botiga de Pull & Bear. Pentinar-te a cortesia de Schwarzkopf. I parar atenció a quantes llengües es parlen al Fòrum (anglès per damunt de qualsevol altra). Fins i tot hi ha temps per reflexionar sobre el sentit de dedicar un gran mural a Woody Guthrie, el trobador dels desposseïts de la Gran Depressió, en un festival com el Primavera Sound. Una altra opció és seure a prop dels escenaris principals i mantenir el lloc fins que comencin els caps de cartell i marxar un cop acabada l’actuació desitjada, que és una manera de viure el festival com si fos un macroconcert.

Artísticament, un dels moments destacats de divendres al vespre va ser l’actuació de Haim, el grup de les germanes Alana, Danielle i Este Haim. Tot just estan engegant la gira de presentació del disc I quit (2025), el primer després de cinc anys sense notícies discogràfiques, i l’actitud a l’escenari Revolut era la de tres músics amb moltes ganes de tocar. Era la manera de sumar-se a la festa de les supernenes del Primavera Sound. De fet, van sortir desafiants, trepitjant fort i amb una ferocitat gestual que no és tan evident en el seu pop-rock. El disc, que es publicarà a finals de juny, dona sentit conceptual al directe. En la pantalla del fons de l'escenari apareixien consignes d'afirmació, o de ja n'hi ha prou, com ara "He deixat de pensar que jo soc el problema", "He deixat", "He deixat l'aïllament", "He deixat la teva merda" o "He deixat les relacions". Aquesta va coincidir, esclar, amb la cançó Relationships. Satisfetes amb la bona resposta dels espectadors que omplien la plataforma marina, van repetir insistentment que estimaven Barcelona davant d'un públic majoritàriament no barceloní ni català. És una constant al Primavera Sound. Tanmateix, s'agraeix que els grups de fora tinguin present la minoria local.

Abans de Haim, a la part central del Fòrum, refugi de la població festivalera menys jove, es van succeir dues actuacions molt remarcables. Per una banda, a l’escenari Cupra (el de l’amfiteatre), la de Waxahatchee, el projecte de la nord-americana Kathryn Crutchfield: sòlid i lluminós country-folk del sud amb melodies que aprovaria Sheryl Crow, tal com passa al notable disc Tigers blood. I molt celebrat pel públic, també quan ha convidat a tocar MJ Lenderman, que dissabte actua al mateix escenari. 

Per l’altra, a l’escenari Amazon, The Hard Quartet, el supergrup format per llegendes de l’indie rock com Stephen Malkmus (Pavement), Matt Sweeney (Skunk i Chavez), Jim White (Dirty Three) i Emmett Kelly. Val a dir que no hi havia gaire públic, i el que hi havia feia pinta d'haver viscut intensament la joventut de l'indie rock. Alguns feien cara d'haver dit fa tres anys que no tornarien a un festival. Tanmateix, el supergrup funciona desafiant la nostàlgia, tots quatre molts junts en la immensitat de l'escenari i oferint alhora precisió i encomiables estrebades elèctriques.

La jornada l’havien inaugurat dues bandes de Barcelona, Heal i Tetas Frías, als escenaris Schwarzkopf i Trainline, respectivament, mentre el públic intentava protegir-se del sol. Heal van fer sonar convincent un indie rock a estones abrasiu, i Tetas Frías, que van penjar una bandera palestina a l’escenari, van tirar pel dret amb punk-pop de guitarres i caixa de ritmes. “Tenim 40 minuts per tocar totes les cançons que tenim”, van advertir. El contrast a l'austeritat escènica de la tarda el va posar, al Revolut, el projecte japonès Yoasobi: cada músic enfilat en una tarima individual, com personatges de videojoc de plataformes, i tot plegat entre unes figures inflables de pura fantasia, com d'un Bob Esponja del J-pop.

Sabrina Carpenter, pop i lluentons

Si dijous el color omnipresent era el verd fluor de Charli XCX, divendres s’han multiplicat entre el públic les samarretes i barrets de cowboy de color rosa en homenatge a Sabrina Carpenter, la cap de cartell del dia. La cantant, que com Charli XCX tampoc ha permès que els fotògrafs acreditats fessin fotos del concert (ni des del públic), ha desplegat sobre l’escenari totes les seves eines de falsa innocència i seducció, jugant amb el tòpic de la rossa ximpleta que de ximpleta no en té res.

Molt abans de l’inici del xou l’esplanada davant de l’escenari Revolut estava gairebé a rebentar de gent que agafava posicions per veure, o almenys albirar, qui s’ha convertit en una de les grans estrelles del pop per a tots els públics (de fet, entre la gentada es podia veure força adolescents). El concert ha arrencat amb un vídeo a l’estil dels informatius nord-americans dels 80 amb Carpenter transformada en presentadora per donar la benvinguda al públic de Barcelona a un espectacle ple de detalls retro i color.

Carpenter ha transformat l’escenari en un plató de televisió amb una gran escala central i diverses plataformes que han omplert els ballarins que han acompanyat la cantant en les seves estudiades coreografies. Seguint el fil conductor del vídeo inicial, entre cançó i cançó s’han emès anuncis vuitanters abans d’algunes cançons especialment rellevants, com ara Manchild, tema que Carpenter va llançar dijous i que ha cantat per primera vegada al Primavera Sound. La nord-americana també ha trobat espai per fer una versió d'It’s raining men.

En un espectacle en què l’estètica tenia molta importància, des de les llums fins al curt vestit de lluentons daurats de Carpenter, el concert no ha acabat de lluir per un so a estones massa baix sobretot tenint en compte la marea de públic. Malgrat tot, el tancament amb Please please please i Espresso, els dos singles més populars del disc Short & sweet, han permès acabar el concert amb regust de festa pop amb brilli-brilli.