Puschkin-Korsakov-Tcherniakov

PalmaEls noms que figuren al titular d’aquesta crònica són els de les estacions per les quals ha transitat El conte del Tsar Saltan fins a arribar al Teatro Real. El primer va ser l’autor de la narració; el segon, Nikolai Rimski-Korsakov, hi va posar música, de la qual segur que tots coneixem la famosa sintonia d’El vol del borinot i poca cosa més, i el tercer ha propiciat un muntatge sensacional, imaginatiu, dens i sobretot coherent de com ha fet la volta a l’argument, de manera que ha guanyat adeptes de manera exponencial. Un argument que és un cant a la bonhomia del personatge que dona títol a l’obra i que vista ara i també probablement llavors no s’aguanta, tot i que beu de la font del conte de la Ventafocs, tant de Perrault com de tots els que l’han utilitzat des que Estrabon va contar la història de Ròdope, amb una conclusió com ha de ser la d’un conte de fades i princeses, de bons i dolents. Dmitri Tcherniakov hi afegeix un element, com és que la història la conta la mare d’un nin autista per explicar-li que el seu pare els ha abandonat per culpa d’una falsa informació que li arriba de les geloses i malèfiques germanes de la protagonista. No farem espòiler, però vaig estar tota l’obra pensant com resoldria la història des d’una perspectiva afegida tan a les antípodes de l’original. No ho podia resoldre millor. Si els elements musicals i estètics formen un mosaic esplendorós en tot moment de la representació, el final es converteix en una descàrrega de substància grisa i neurones de màxima qualitat que es tradueixen en una altra explosió, la dels aplaudiments, llargs i vigorosos.

La posada en escena és una combinació de personatges reals amb els d’una il·lustració convencional, colorista, infantil, però amb un rerefons que no és altra cosa que el cap del nin protagonista, que viu el conte com la seva realitat. Ell és el Príncep Guidón i la interpretació dramàtica que fa Bogdan Volkov esdevé antològica, encara que si sobresurt és per les especials característiques del paper, ja que la resta estan al lloc que els correspon. Compensats, diàfans i ben estructurats. No hi sobra ni hi falta res, ni en els protagonistes ni en el seu entorn. Els altres dos grans papers de la funció corresponen a la Tsarina Militrisa i a la Princesa Cigne, que interpreten i broden Sveltana Aksenova i Nina Minasyan. Aquesta darrera amb una part alta de la seva tessitura impecable i molt avinent amb el seu personatge, mentre que la primera exhibeix una veu sòlida i compensada en tots els seus trams.

Per una altra banda, el director musical també es va voler sumar a la festa amb una orquestra del Real que en tot moment va dibuixar amb solidesa la simfònica i alambinada composició. Qui no ho tenia tampoc gaire fàcil era el cor, tant per la gran quantitat de circumstàncies, moviments, i ara cap aquí, ara cap allà, que dificultava sobiranament gairebé la majoria de totes les seves intervencions. Ho varen resoldre de manera molt adient, tant pel que fa a com es belluguen quan són dibuixos animats com quan, al mateix temps, han de complir la seva funció vocal. No deix de pensar-hi. Abans d’acabar he de tornar a la resolució tan immensa d’una història tan venial, per la qual tan sols tinc un adjectiu: genial.