Lluís Pastor: "El que més diuen els morts és: «Estic bé»"

Lluís Pastor, professor de comunicació social de la UOC, és un dels noms que apareixen sovint als mitjans per analitzar aspectes relacionats amb la comunicació política. Però fa anys que a la comunicació entre vius hi ha sumat una línia d'investigació que és, com a mínim, peculiar: la comunicació amb els morts. És el que analitza al seu últim llibre, Los mismos muertos vuelven (Editorial Luciérnaga).

Digui’m que no s’ha tornat boig.

— No, vaig veure que ningú considerava la comunicació amb els morts important, i és un tema que es pot investigar. 

Què vol dir "comunicació entre morts"?

— Un viu que ha tingut alguna comunicació amb un mort a través dels sentits físics: l’ha vist, l’ha olorat, l’ha escoltat, l’ha tocat o ha sentit la seva presència. No investigo gent que fa anar la ouija o busca mèdiums.

Però ¿realment passa?

— La gent diu que passa, de la mateixa manera que creuen que han fet dos petons al marit o que han dinat amb els companys de feina.

Podrien estar equivocats.

— I podrien no estar-ho. Entre el 20% i el 30% de la població diu que ha tingut contacte amb un difunt. 

D’on surten les dades?

— De les enquestes que fan les grans agències. Les mateixes que diuen si dormim bé o bevem molt vi. I es fan notícies d’això i no ho posem en dubte. No sabem si efectivament són difunts, potser és un mecanisme que no coneixem. Però la gent diu que passa. I val la pena investigar-ho.

Posem-ne algun exemple.

— Tres amics van sortir a prendre un cafè amb llet i a jugar a la brisca. Quan tornaven cap a casa van veure a la vorera del costat un conegut i es van saludar. Quan van arribar a dalt, li van dir a una de les dones que s’havien trobat el Fermí i ella els va dir: "És impossible, fa dos mesos que és mort".

Curiós que el veiessin tots tres.

— I també hi ha moltes històries de mascotes que reaccionen. O nens que, com que no tenen tota la càrrega cultural, reaccionen diferent. Per exemple, una nena que es va trobar l’àvia a casa. Quan ho va dir, li van dir que era impossible. I ella va contestar: "Portava un vestit blanc amb llacets vermells i estava més jove". La germana de l’àvia va anar a rebuscar entre la roba. I la nena va dir: "Aquest!" I resulta que era un vestit que li agradava molt de jove, i que la nena mai l'hi havia vist portar. 

Investigant busques patrons, no?

— Hem identificat els 5 elements que es repeteixen: són comunicacions breus, de pocs segons. La persona es vesteix i es comporta com ho feia en vida. En molts casos apareix una llum. Sovint la persona és gasosa, no apareix amb la solidesa que tenim nosaltres. I, finalment, és interessant: quan les persones s’estimaven en vida hi ha missatges. 

Què diuen?

— Els més repetits estadísticament són: "Estic bé". 

No pots estar suggestionat pel dol?

— Si fem grans números, el 25% dels missatges es reben la primera setmana després de la mort, un altre 25% el primer mes i un altre 25% el primer any. Queden un 25% de casos que poden arribar molt temps després. Són missatges pragmàtics: les claus que busques són al tercer calaix. N’hi ha molts de documentats.

I no els deixa mal cos?

— Sí, però no és casualitat que pensem això. Et sona el nom de Ludwig Lavater?

Quina relació té amb això? 

— La història és llarga i té a veure amb l’Església catòlica. En el món romà els morts no eren tabú, estaven presents. Però quan l’Església substitueix les creences romanes, els capellans es troben amb el problema que la gent els deia: "He vist el meu avi", "el meu pare", etc. 

I ja no podia ser?

— Les Sagrades Escriptures no ho preveuen. Nosaltres vivim i morim, i en funció dels pecats anem al paradís o a l’infern. 

I com ho resolen?

— Al segle XII decideixen crear una sala d’espera on van els que han comès pecats poc greus: en diuen purgatori. I com que es necessiten diners, l’Església diu: "Si pagues, nosaltres resarem molt per ells, per reduir la pena i que puguin anar abans al paradís". I davant d’aquest mercantilisme de les idees, hi ha la revolta protestant. 

I apareix Lavater.

— Sí, es revolta contra això. I és el primer que dona una resposta a les aparicions dels morts: és el diable disfressat del teu pare, mare o avi. I qualsevol vincle amb un mort es converteix en diabòlic des del segle XVI. 

I això ens arriba avui?

— És l’Església dominant al món anglosaxó, i és la cultura que hi ha als llibres i pel·lícules que veiem. Ens arriba això i també, òbviament, la Il·lustració. 

Què passa amb la Il·lustració?

— Que aquests temes, que abans podien investigar científics respectats, queden també tacats des d’un punt de vista racionalista. I es barreja amb un segle XIX en què es comença a viure la bogeria de buscar morts a través de mèdiums, etc., cosa que fa que encara es vegin amb més recança. 

Què li semblen els mèdiums?

— El Lluís de 2014 no hi creia gens, el de 2025 pensa que hi ha persones que tenen alguna antena especial; que no vol dir que altres no vulguin enganyar amb això. 

On vol arribar?

— M’agradaria saber el que passa. I si no, deixar-ho en un punt en què altres puguin continuar avançant. 

Però ¿creu que es pot arribar a parlar amb l’altra banda?

— No sabem què va passar el primer microsegon de l'Univers i, en canvi, fem especulacions i investigacions. No sabem si curarem mai el càncer i hi ha gent lluitant cada dia perquè això passi. Hem d’investigar per saber què passa, o quedar-nos-hi el més a prop possible perquè altres puguin venir després i continuar la feina.