Hèctor Parra: “Record haver estat al funeral de Miró quan tenia set anys, em va impressionar molt”

PalmaTot i que en els darrers anys s’ha submergit a les profunditats de l’obra de Joan Miró, i n’ha vist les 10.000 obres que va fer, el compositor català Hèctor Parra encara no ha trepitjat mai el taller Sert de la Fundació Miró Mallorca. Ho farà aquest divendres 21 de febrer, amb motiu de l’estrena a l’illa de la seva obra Constellations, un cicle poeticomusical basat en la sèrie de pintures de Miró Constel·lacions i fet amb la col·laboració del poeta Arnau Pons i de les pianistes Lluïsa Espigolé i Imma Santacreu. 

D’on neix la vostra voluntat de compondre una obra basada en l’obra de Miró?

— És un projecte que ve de fa molts anys, m’ho havia proposat una pianista que al final no hi ha col·laborat, Carmen Martínez. Jo normalment faig òperes i obres per a orquestra i no tenia temps per tancar-me i capficar-me en l’obra, perquè fer les Constel·lacions implica una immersió total. I llavors va arribar la covid. 

Que us va donar el temps i el tancament…

— Estàvem tancats a casa, a París, amb la meva parella [la pianista Imma Santacreu] i el nostre fill. I ens va semblar una oportunitat única per començar a experimentar, teníem moltes hores per fer-ho, amb la voluntat de fer cristal·litzar una nova idea pianística amb una total llibertat. Al final en va sortir alguna peça més clàssica i algun solo, però a la resta les cordes del piano són molt importants. 

Què voleu dir?

— Que són peces a quatre mans però no en el sentit tradicional. El que feim és que una de les pianistes se situa a les cordes, on hi ha tot un seguit d’objectes per fer sorolls: cargols, raspalls, pinzells, agulles de cosir, una cadena de metall… I és allà on s’exploren els sons més extrems i electrònics, malgrat tot sigui una obra acústica. És una experiència molt mironiana, d’explorar els límits de la creació, i tant Imma com Lluïsa són grans exploradores. 

Què tenen en concret les Constel·lacions que us han captivat tant?

— Hi vaig descobrir el Miró més traumàtic, més tumultuós i revolucionari, el que no es conforma amb el món tal com és. Com més violència hi ha, més poesia proposa. I com més conformisme, més moviment reclama. No es pot dir que sigui violent perquè és un humanista, però és cert que dialoga amb la societat d’una manera extremadament dialèctica i provocadora. El seu lirisme i sensibilitat extrema el fan encara més torbador per a la societat. 

Perquè la sèrie de les vint-i-tres Constel·lacions són de principis dels anys 40, un moment molt fosc, com fosc va ser el context en què us vàreu posar a compondre la vostra versió d’aquelles obres. 

— Efectivament. En un moment tan obscur com va ser la covid, amb milions de morts, amb estats que aprofitaven l'avinentesa per controlar la població… Va ser una època especialment dura que encara continua amb la tecnopolítica mundial i els nous imperis que s’estan forjant. I jo crec que les idees de Miró són encara molt perceptibles en els artistes d’avui dia. 

Especialment aquesta de “com més violència, més poesia”

— Sí, jo això ho veig molt present avui dia. Ell des de jove sofria un gran trencament, un abisme interior, que el duia a definir-se com a pessimista, però la seva creació el duu a l’harmonia, a la joia de viure, a la natura i també a la sensualitat extrema. Per mi és important llegir les Constel·lacions més com un llegat que com una obertura en la seva trajectòria. A partir de llavors va començar un exili interior, d’alguna manera, com el que vàrem viure nosaltres l’any 2020. 

Tanmateix el vostre procés de composició ha implicat submergir-vos completament en la seva obra, no només en les Constel·lacions. 

— I tant. Vaig llegir moltíssim, des de les cartes amb el seu galerista, els assajos de Jacques Dupin, els catàlegs raonats… Per conèixer Miró és important conèixer les 10.000 obres que va fer i haver-les vist almenys un cop. Serveix per entendre com procedia amb la creació, com era capaç de ramificar-la. Era un productor de fertilitat extrema i d’una inventivitat esfereïdora. És esfereïdor pensar fins on és capaç de dur la poesia i la creació. 

Quin va ser el vostre primer contacte amb ell i la seva obra?

— De petit tenc el record d’haver estat al seu funeral, jo tenia set anys i em va impressionar molt. Va ser a l’església de Santa Maria del Mar i record que hi havia molta gent a fora, que comentaven i parlaven sobre ell. Em va impressionar perquè, a més, jo de petit dibuixava molt i record que en aquella època intentava copiar l’estil de Miró dels anys 50. Era un referent, cada cultura té els seus i per a la meva generació, els que ara tenim entre quaranta-cinc i cinquanta anys, vàrem tenir Miró com a pilar fonamental de la cultura catalana. El teníem integrat, d’alguna manera, dins la nostra manera d’entendre el món.