Tom Cruise, Robert De Niro, Quentin Tarantino i... Marisol, units pel Festival de Canes

Enviat especial a CanesEl poder de convocatòria de Canes pel que fa a les estrelles Hollywood s'ha posat de manifest un altre cop quan aquest dimecres la programació del festival ha reunit els noms de Robert De Niro, Quentin Tarantino i Tom Cruise, protagonistes per diversos motius. El més veterà, De Niro, que dimarts va rebre la Palma d’Or honorífica a la inauguració del festival, ha ofert una xerrada conduïda pel fotògraf francès JR, una tria curiosa que s’ha entès millor quan JR ha explicat que fa anys que treballa amb De Niro en un documental sobre la relació de l'actor amb el seu pare, el pintor Robert De Niro, que va morir el 1976 i de qui el fill ha conservat l’estudi intacte tots aquests anys. “Ho faig per a mi i sobretot per als meus fills. Vull que sàpiguen qui era el seu avi”, ha explicat l’actor.

Durant la xerrada s’ha projectat un petit avançament del documental, que està en procés de realització i no té data de finalització. Hi ha escenes amb De Niro i un dels fills pintant a l’estudi de l'avi, De Niro carregant un mural gegant del seu pare per un bosc o arraulit sobre una fotografia gegant. JR fins i tot reuneix De Niro i Martin Scorsese en una bastida de la qual ha penjat un mural amb una fotografia de l’actor i el seu pare. “Potser és una pregunta estúpida, però per què fas això ara, Bob?”, li pregunta el director. “No és estúpida –respon De Niro–. Bé, és com un somni, és surrealista. Ho estem fent per veure on arribem”.

No deixa de ser sorprenent que l’actor, sempre zelós de la seva vida privada, obri les portes de la seva intimitat. Però a la xerrada d'aquest dimecres ha tornat el De Niro home de poques paraules: JR ha topat amb la resistència a esplaiar-se de l'actor, que responia amb frases curtes a les elaborades preguntes d’un JR cada vegada més desesperat. Tant que, al cap de mitja hora i algunes rialles incòmodes del públic davant la situació, el fotògraf ha obert el torn de preguntes del públic i un De Niro més motivat ha parlat sobre la necessitat de posicionar-se políticament o sobre la seva manera d’aproximar-se a un personatge. “De vegades el primer impuls sobre un personatge és el millor –ha assegurat–. M’agrada una frase que diu Joe Pesci a L’irlandès: «Quan tinguis dubtes, no dubtis». És així de simple, segueix el teu instint”.

Sobre els actors que el van fer estimar el cinema, De Niro ha assenyalat James Dean, Montgomery Clift i Marlon Brando. “Però tots els admiràvem, no només jo –ha afegit–. I les primeres pel·lícules que em van impactar devien ser La llei del silenci (1954) o Esplendor a l’herba (1961)”. I s’ha produït un moment divertit quan, incapaç de recordar qui havia dirigit Centaures del desert (1956), tot de veus del públic han començat a cridar: “John Ford!” Això és Canes, al capdavall. I De Niro també ha volgut matisar el moment en què afirma al documental no preocupar-li la mort: “Sí que em fa por la mort però no hi ha cap altra opció, així que més val enfrontar-s'hi”.

Tarantino reivindica George Sherman

La presència de Quentin Tarantino a Canes tenia a veure amb la seva faceta de cinèfil entusiasta. El director de Pulp fiction ha anat al festival a presentar una doble sessió de pel·lícules de George Sherman, director especialista en westerns al qual Tarantino ha reivindicat, amb la vehemència habitual, com “el millor director de cinema d’acció dels anys 50”, tot i que val la pena recordar que també va freqüentar altres gèneres: el 1964, quan el western començava a passar de moda als Estats Units, Sherman va dirigir a Espanya dos musicals al servei de Marisol, La nueva cenicienta i Búsqueme esa chica (amb Marisol i el Dúo Dinámico).

Per a la sessió que ha presentat, Tarantino ha triat, tanmateix, els westerns Red Canyon i Comanche territory. “Fa temps que admiro George Sherman, però sempre el posava al mateix sac que altres directors com Vincent Sherman o George Marshall, fins que un dia vaig veure una pel·lícula seva, i després una altra, i una altra, i una altra...”, ha explicat el director, que ha elogiat la capacitat de Sherman per dirigir acció. “I quan dic acció no vull que penseu en una persecució de cotxes de George Miller, no és això –ha especificat–. Es tracta de la millor orquestració que veureu mai del treball conjunt amb especialistes, cavalls i la resta de l’equip. Simplement, és massa”.

La tercera estrella de la jornada a Canes ha sigut, esclar, Tom Cruise, que ha presentat en sessió de gala –sense accés per a la premsa– la nova entrega de la saga Missió: Impossible. Després que un escamot de caces francesos sobrevolés el festival el 2022 amb motiu de l'estrena de Top Gun: Maverick o del numeret que va fer Cruise fa uns dies pujant a la teulada d'un cinema a Londres, s'esperava qualsevol cosa de l'actor, però ell s'ha limitat a aparèixer amb l'equip de la pel·lícula, somrient i encantador. L'únic efecte especial ha sigut l'orquestra que ha interpretat a la catifa vermella el tema de Missió: Impossible i, potser, l'aspecte insultantment juvenil de Cruise, que, als 62 anys, comença a ser inquietant.