El Último de la Fila: "El món que vam viure de petits ens va projectar cap al disbarat que han estat les nostres vides"

BarcelonaArriben a l'Ateneu Barcelonès per parlar del retorn d'El Último de la Fila. Manolo García du una jaqueta texana. Quimi Portet, una americana d'entretemps. "Semblo l'advocat del Manolo", diu l'astre intercomarcal amb el sentit de l'humor que esquitxa també la roda de premsa. "Estem a la vostra disposició per si teniu alguna pregunta fàcil que no hem estudiat", demana Portet. "Ens mereixem aquesta alegria", afegeix García. L'alegria de fer una gira de nou concerts que començarà el 25 d'abril del 2026 a Fuengirola i que després passarà per l'Estadi Olímpic Lluís Companys (3 de maig), Roquetas de Mar (16 de maig), Madrid (23 de maig), Barakaldo (30 de maig), la Corunya (13 de juny), Avilés (20 de juny), Sevilla (27 de juny) i l'Estadi Ciutat de València (4 de juliol). Les entrades, amb preus que van dels 71,50 als 104,50 euros (amb les despeses de gestió incloses), es posen a la venda aquest dijous a les 10 h a la web de Ticketmaster.

[Actualització. Posteriorment, i després d'exhaurir entrades per a les primeres actuacions, El Último de la Fila ha afegit tres concerts més: un a l'Estadi Olímpic Lluís Companys el 7 de maig, un altre a Barakaldo el 5 de juny i un altre a València el 9 de juliol. Les entrades per aquests tres concerts es posen a la venda el 30 de maig a les 10 h]

És el retorn d'una societat artística que ha deixat com a llegat un dels cançoners més importants de la música en castellà. De moment, descarten eixamplar el llegat amb un disc nou, tot i que sí que publicaran una cançó nova que encara està "en fase de sobretaula". Serà un retorn amb còmplices històrics del duo: el bateria Ángel Celada, el baixista Antonio Fidel, el teclista Juan Carlos García i els guitarristes Josep Lluís Pérez i Pedro Javier González. Tot i que seran concerts d'estadi, Portet i García tenen clar on han de posar les cireres. "No farem experiments. Tocarem les cançons que han aportat felicitat a la gent i a nosaltres mateixos", diu Portet. "Les cançons faran la feina", conclou García. Una estona després, tots dos atenen l'ARA.

¿Què recordeu d'aquells concerts de Los Burros i Los Rápidos a Razzmatazz el 2016, que amb perspectiva es poden considerar un pròleg de la gira d'El Último de la Fila del 2026?

— Manolo García: Va ser fantàstic, com sempre que et trobes amb gent amb qui has rigut. Som un equip treballant per tirar endavant un projecte màgic. Tenim un taller per fer cargols? No. Tenim un taller per fer cançons, tocar-les, i és una cosa que funciona i ens dona felicitat. I ara farem això mateix: amb la barba blanca, però la il·lusió és la mateixa. Quan estem un temps sense tocar i arriba la retrobada, sempre em passa que el primer dia d'assajos m'emociono.

En aquells concerts de Razzmatazz vau gestionar molt bé la nostàlgia.

— Quimi Portet: Hi havia molt de Los Rápidos, molt de Los Burros, i al final hi havia unes cançons d’El Último, però poquetes.

Us fa por, la nostàlgia?

— Q.P.: No. A més, a partir d'una certa edat, la nostàlgia és positiva, és creativa. Si ets jove i naufragues en la nostàlgia, hi ha una part de depressió i de tristesa. Però a uns paios que han passat els 60 anys, la nostàlgia se'ls hi ha de permetre, perquè hi tenen tot el dret. Hi ha una quantitat de temps al darrere i una provisionalitat del temps al davant, diguem-ne. Em sembla que com a homenatge a haver estat en aquest planeta et mereixes utilitzar aquesta nostàlgia de manera creativa. La nostàlgia és una gasolina per funcionar cap endavant.

Manolo, del repertori d’El Último de la Fila, quina és la cançó composta pel Quimi que més t’agrada. I a tu, Quimi, quina de les que va fer el Manolo?

— M.G.: No me acostumbro.

— Q.P.: A mi, d'en Manolo, m'agraden molt Aviones plateados i Lápiz y tinta.

No me acostumbro per què?

— M.G.: De vegades el Quimi arribava amb alguna cançó feta. No una idea o uns acords, sinó tota la cançó: lletra, música, melodia. Normalment, el cantant inventa melodies, però jo trobava que allò que em portava m'encantava. N'hi ha unes quantes, d'aquestes que portava el Quimi, com Querida Milagros i No me acostumbro. Això sí, ha d'haver-hi una complicitat. Pensa que, a part de les meves lletres, jo només he cantat lletres del Quimi.

— Q.P.: Escriure per a algú altre és molt difícil. Has de pensar en una intersecció entre els dos mons, el teu i el seu. I han de ser coses que ell pugui assumir emocionalment, i encara més si parles de les coses de les quals parlàvem quan teníem 30 anys, que eren coses molt importants. Ara escrivim sobre el que podem: jo he arribat a escriure sobre escriure. Però als 30, als 40, als 45 anys, escrius sobre coses molt importants. I escriure per a una altra persona que és amic teu és relativament complex.

I Aviones plateados, per què, Quimi?

— Q.P.: Em passa una cosa meravellosa amb moltes cançons que ha escrit el Manolo. Però amb aquesta especialment. Aviones plateados em transporta al barri del Poblenou. Jo dic que soc de Vic per fer el xulo, però em vaig criar al Guinardó, que podríem dir que és el Poblenou de dalt. Hi ha Poblenou de Mar i Poblenou de Munt. I m'hi transporta de moltes maneres: amb les olors de les fàbriques, el greix dels camions, els bars, tothom amb granotes de mecànic menjant paelles econòmiques, prenent cigalons de Terry i fumant caliquenyos i fàries fets a Lleida. Ens transporta a un món que compartíem perquè l'hem viscut. Abans parlàvem de nostàlgia com a força creativa. També hi ha la filiació geogràfica. Òbviament, som catalans, venim d'on venim, però també és important la filiació geogràfica específica a barris, a funcionaments de barris obrers que han desaparegut totalment, un món d'una vivacitat increïble. A les 6 del matí hi havia un pollastre de camions, i de cigalons, caliquenyos i barreges d'anís i moscatell. Aviones plateados m'hi transporta i en Manolo ho fa amb la punta de la fava. Vull dir que no ho fa amb pedanteria, sinó amb naturalitat. És el món que vam viure de petits i que ens va projectar cap al disbarat que han estat les nostres vides, amunt o avall.

Com a públic, què és el millor i el pitjor d'un concert en un estadi?

— M.G.: Ostres! Per una banda, és important la festa: 40.000 o 50.000 persones juntes gaudint de cançons, rient, cantant. Un lloc com aquest [assenyala l’auditori de l’Ateneu Barcelonès] segurament és millor per fer un concert, perquè sona tot millor i la proposta és més sincera, sonorament parlant, perquè no li cal gaire rebombori de llums ni de res. Hi pots posar quatre llumets, però l'important són les cançons. Ara bé, en un estadi tens una festa col·lectiva on el més important són les 50.000 persones. I nosaltres el que fem és aportar-hi la gasolina, que són les cançons, perquè s'ho passin de puta mare. A mi m'ha passat, que he anat a un concert gran i he mirat l'escenari, he mirat les pantalles, molt bé, però quan he mirat la gent he pensat: "Hòstia, que fort".

— Q.P.: Si tècnicament està ben resolt, tot va bé. Hi ha una incomoditat, sí, però també hi ha el plaer de formar part d'una multitud de 50.000 persones unides per alguna cosa concreta, emocional en aquest cas.

Recordo un moment de pell de gallina en un concert d’Iron Maiden a l’Estadi Olímpic, amb tothom cantant Run to the hills. En aquell moment no era tant què passava a l’escenari com les 50.000 persones cantant plegades.

— Q.P.: Nosaltres vam veure Paul McCartney a Filadèlfia fa molts anys, potser el 1993. Encara el recordo com el concert més bo que he vist a la vida. Era un estadi de beisbol d'aquests americans. Érem els únics paios amb pantalons llargs de tot l'estadi. Vaig flipar com sonaven de maques les cançons. Hey Jude, Michelle, totes aquestes cançons sonaven magníficament, fins i tot les més íntimes. I les vivies d'una manera fantàstica. Bé, has d'acceptar que les dimensions són les que són, que el bombo no és pum, sinó que és BUM! I si a sobre d'aquest BUM hi ha una veu que és UUUUH!, doncs ja està. O sigui, és una qüestió simplement de proporció.

Recordeu el dia que vau decidir dissoldre el grup?

— M.G.: El darrer concert va ser el 30 de març del 1996, però aleshores no n'havíem parlat, que seria l'últim. Normalment, acabàvem la gira i uns mesos després començàvem a fer cançons i a pensar en un nou disc. Però vam notar que no... I vam trigar dos anys a donar la notícia. El gener del 1998. Tot plegat es va diluir d'una manera molt natural. Teníem 40 anys i era un bon moment per començar a fer camins en solitari. En teníem ganes, cadascú d'una manera molt neta, sense cap problema més. No hi havia més història. El tema dels egos i totes aquestes històries que normalment passen als grups, de gelosies i tal, en el nostre cas no ha existit.

— Q.P.: Si no ens haguéssim dissolt, hauríem fet unes vacances importants. Estàvem cansats. També s'acabava un contracte discogràfic. Hi coincidien moltes coses i hi havia fatiga, fatiga.

— M.G.: Hi havia una part de cansament psicològic, mental i físic. I tampoc volíem ser esclaus de la nostra condició de banda molt famosa i molt esperada. "Quan fareu una nova gira, quan un disc nou?" Volíem deslligar-nos d'aquesta dinàmica.

— Q.P.: Això és com haver anat al casino, que tot hagi anat bé i aleshores vas a la finestreta a canviar les fitxes i recollir els guanys. Però si no hi vas mai, a la finestreta, et pots passar tota la vida jugant... i et mors a dintre del casino sense recollir les fitxes. Aquestes fitxes les considero llibertat. La llibertat del Manolo de fer de Manolo i del Quimi de fer de Quimi, sent amics, respectant-nos moltíssim, col·laborant puntualment... Però en algun moment has d'anar a la finestreta i dir: "Escolti'm, jo tinc aquestes fitxes, vinc a bescanviar-les". He vist casos de gent que s'ha mort i no ha passat per la finestreta a canviar les fitxes.

— M.G.: El símil que ha posat el Quimi és perfecte. La vida ens ha donat això, que ha estat molt bé, però tampoc hem d'estar aquí agafats, enganxats. Tot ha de ser natural, tot natural.