Una oda al futbol per sentenciar la Lliga i cruspir-se el Madrid

BarcelonaJa ho va dir Lamine Yamal després de guanyar la Copa del Rei, i el Reial Madrid no li va voler fer cas. Aquest any els blancs poden marcar tots els gols que vulguin al Barça, que els tocarà agenollar-se. Ja es poden situar 0-2 a favor just començar el partit, que els tocarà topar contra un mur de realitat: no poden amb aquest Barça, que es pot proclamar dijous campió de Lliga al camp de l'Espanyol després de desfer-se per quart cop consecutiu de l'equip de Carlo Ancelotti en un clàssic elèctric en el qual va passar de tot. Va ser el millor inici de comiat de l'Estadi Olímpic, amb una pluja de gols en què per moments va fer la sensació que al Barça ja li havia anat bé encaixar dos gols de seguida. En lloc de fer reaparèixer els fantasmes de l'Inter, els dos gols matiners de Mbappé van ferir l'orgull de l'equip i van fer despertar una fera que es cruspiria un Madrid amb orgull, però molt petit si parlem de futbol. Sort en va tenir l'equip Ancelotti de les decisions arbitrals, o encara hauria pogut prendre més mal, com amb unes mans de Tchouaméni no xiulades al final del partit.

La Lliga ja està sentenciada. El Barça ja posa ampolles de cava, vi, Corpinnat o ratafia a la nevera. El Madrid abdica després de ser atropellat quatre cops per un Barça que transmet alegria i joia de viure. L'equip de Flick és una oda a l'esport, un equip en el qual s'uneix joventut i veterania i el vell Cant del Barça es canta al mateix ritme que els temes de Travis Scott, el raper que celebrava gols a la llotja conscient que el Barça li estava fent una bona campanya publicitària amb el seu logo a la samarreta. És el Barça de Lamine Yamal, el dimoni de Rocafonda que martiritza madridistes, però també el de la constància de Raphinha, incansable. I, especialment, és el Barça de Flick. Els barcelonistes que fa cinc anys van patir en carn pròpia l'ambició del tècnic alemany en una nit fosca de Lisboa, ara fan festa grossa gràcies a ell. Flick és el nou patró del barcelonisme. L'home dels miracles en un equip en el qual tothom té una història per explicar, ja sigui un porter que fa poc estava jubilat o Gerard Martín, que ha passat del Cornellà al primer equip blaugrana en un tres i no res. Un Barça romàntic, també. Un equip que en lloc de protegir un 4-3 prefereix buscar el cinquè.

En el passat, quan el Barça arribava a un partit massa optimista solia perdre. Però els anys de prudència s'han acabat. Els aficionats sentien que l'equip no els fallaria. Encara que els jugadors estiguessin cansats després dels fets de Milà. I així va ser. Una pluja de gols va permetre anar deixant lluny, en el record, la derrota europea. Amb Lewandowski, Ter Stegen i Balde a la banqueta, el Barça va sortir amb el mateix equip de San Siro a la gespa. I, com en terres llombardes, es va trobar encaixant dos gols, el primer en una errada de Pau Cubarsí que va acabar amb penal de Szczęsny sobre Mbappé. El barcelonisme va protestar, amb certa raó, un possible fora de joc del davanter francès que el VAR va ignorar. El segon gol va ser encara més polèmic, ja que Mbappé va fer el 0-2 en una acció iniciada amb una clara falta sobre Lamine Yamal. De nou, la justícia va ser cega.

Però els dos gols van ferir l'orgull d'un Barça que s'ha especialitzat en aixecar resultats adversos. Lamine Yamal, que anava rebent un munt de cops als turmells, va posar-se seriós. Pedri va anar apareixent i De Jong va firmar un dels seus millors partits vestit de blaugrana, tot i que la remuntada la va firmar Eric Garcia, com a Milà, en córner. Després li va tocar a Lamine Yamal, que va fregar la seva llàntia màgica i va donar un efecte diabòlic a la pilota destinada a ser el 2-2. I el Madrid es va espantar. Es va anar fent menut, menut, i patia per no ser esclafat per un Barça cada cop més gran. Un equip en què Ferran jugaria el seu paper, repartint fins a tres assistències: a Eric i Lamine Yamal, però també a Raphinha, l'encarregat d'acabar de ferir els rivals amb dos gols abans del descans. Un després d'una preciosa jugada col·lectiva i un deixant en evidència un Lucas Vázquez que semblava un amateur intentant aturar un professional.

El Lluís Companys va passar de l'ensurt i de la ràbia contra l'arbitratge a burxar el Madrid amb els rondos gegants d'un Barça que jugava amb el seu rival tal com juguen alguns lleons amb les seves víctimes, abans de la queixalada final. Vinícius, l'home que havia anunciat que faria tot el possible per ser Pilota d'Or aquest any, semblava perdut i perdia pilotes tot sol. Només Mbappé semblava intentar-ho en un Madrid en el qual Asencio demostrava no saber perdre repartint puntades de peu. Bàsicament, el Madrid volia evitar una golejada històrica en contra en mans d'un Barça en el qual l'energia va començar a faltar a la segona part, després de tantes batalles. Cubarsí i Gerard van deixar el seu lloc a Christensen i Balde, amb el repte de mantenir el nivell alt per veure si arribava el cinquè.

Una xifra màgica, el cinc, quan es parla del Barça. Lamine Yamal, Raphinha i Ferran ho sabien i el buscaven durant tota la segona part. Pedri jugava amb la mateixa elegància amb què les ballarines fan salts impossibles al Bolxoi, i aturava el joc i el tornava a posar en marxa, amagant la pilota a un Madrid que aprofitaria la feblesa defensiva blaugrana per donar emoció al partit amb el tercer gol de Mbappé després de trencar el fora de joc d'un Barça idealista. Si toca guanyar, ho farà fidel als seus ideals, encara que signifiqui poder prendre mal i endur-se un bon ensurt, com en dues ocasions de Mbappé i del jove madridista Víctor Muñoz sols davant Szczęsny. Si dimarts un 4-3 va trencar el cor del Barça, ara un 4-3 li dona la Lliga a un equip que va acabar el partit fos, jugant amb foc. I emprenyat amb l'àrbitre, ja que no va validar el cinquè gol de Fermín i no va xiular un penal clar de Tchouaméni per mans que va fer perdre els papers a més d'un a la banqueta. Va ser un arbitratge pèssim.

Però ni així el Madrid va evitar la quarta estirada d'orelles consecutives. Aquesta és la Lliga del Barça de Flick, campió del torneig amb justícia i guanyador també en partits amb decisions injustes, com aquest. Un equip que buscant la bellesa també fa patir molt. Coses dels romàntics i els idealistes. El Madrid queda condemnat a interpretar el paper més complicat de tots, el de qui ho perd tot. Ni Copa, ni Lliga, ni Champions, ni Supercopa. L'any que ho volien guanyar tot amb Mbappé, han vist com el gran mural blanc on volien inscriure els seus títols era pintat de blau i de grana per Lamine Yamal i companyia. El present pertany a un Barça que transmet ganes de viure. I el futur segurament també.