"La fotografia més icònica de Barcelona 92 és d'un esport que no podem practicar a la ciutat"

Sant Cugat del VallèsSegurament és la fotografia més icònica dels Jocs Olímpics del 1992: un saltador volant sobre el cel de Barcelona, a la piscina municipal de Montjuïc. Quan els saltadors del concurs de plataforma feien un salt, la ciutat quedava darrere seu. Es podien reconèixer la Sagrada Família i la catedral, en la millor publicitat per visitar la capital catalana. "Ara no podem practicar aquest esport a Barcelona", diu resignat el millor saltador català, el jove Max Liñan (Barcelona, 2005), que s'entrena al CAR de Madrid per perseguir el seu somni: ser olímpic el 2028 a Los Angeles.

"Durant sis anys vaig viure a Lió, ja que el meu pare hi treballava. La meva germana feia natació sincronitzada i a la piscina del costat hi feien salts. Jo m’ho mirava, i vaig demanar provar-ho. Quan amb la família vam tornar cap a Barcelona vaig poder ingressar al CAR de Sant Cugat a través de la Mar Rovira, la directora tècnica. Si aquells primers anys hagués viscut a Catalunya, potser no hauria conegut mai aquest esport", diu. És un dels problemes de Barcelona: és una ciutat esportiva amb poques instal·lacions. En el cas del salt de trampolí, es pot practicar per entrenar al CAR de Sant Cugat, on hi ha una instal·lació coberta amb plataforma i trampolins de diferents altures. L’altre lloc on s’hauria de poder fer és a l’escenari dels Jocs de Barcelona, la piscina de Montjuïc, però "ja no s’utilitza per als salts". "És una llàstima. Jo quan era petit hi saltava, i era increïble. Als estius sempre competíem allà, fèiem els campionats d’Espanya. És la millor piscina que he vist al món, és increïble. Quan ets allà dalt i veus la ciutat... impressiona", diu el Max, que un cop va fer pujar la seva mare a la plataforma dels deu metres. "Va quedar impressionada. No va saltar, esclar", recorda.

El Max voldria que Catalunya tingués més instal·lacions, ja que així es podria fer escola. "Es fa difícil que als més petits els agradi un esport que no poden practicar. Estem esperant que acabin la piscina de salts del CN Barcelona perquè apugi encara més el nivell, però sembla que va per llarg", diu el saltador vinculat a aquest club, on es formen nens i nenes en trampolí que han de marxar al CAR si tenen qualitat i volen ser saltadors. Alguns clubs, com el Joan Pelegrí d'Hostafrancs o el mateix CN Barcelona, formen nens i nenes en trampolí, però no tenen les instal·lacions per permetre que puguin arribar a competir al primer nivell. Liñan, doncs, va passar al CAR de Sant Cugat quan va començar a destacar en una època en què com a mínim podia saltar a Montjuïc durant l'estiu.

El Max es va convertir en el primer saltador de trampolí català a participar en un Mundial d’aquesta espectacular disciplina el 2024 a Doha (Qatar). Ara competeix als Europeus aquest cap de setmana a Antalya (Turquia). I el pròxim 26 de juliol també anirà al Mundial de Singapur. "Aquest any he canviat d’especialitat, i la veritat és que m'hi sento molt còmode. En un principi tenia la intenció de fer les dues modalitats: la plataforma, que era el que havia fet fins ara, i el trampolí. Però a mesura que va anar avançant la temporada vaig començar a entrenar molt millor el trampolí. De fet, al cos tècnic ja tenien pensat fer-me fer aquest canvi, però no ens esperàvem que l’evolució fos tan ràpida", explica.

Imitar la fita històrica d'Antoni Tort i Santiago Ulió

Liñan va començar a la plataforma, és a dir, la superfície de ciment per a salts de més de deu metres, però ara passa al trampolí de fusta una mica més baix, amb salts de tres metres o un. Un salt curt però més tècnic. I ho fa en parelles sincronitzades amb el madrileny Juan Pablo Cortés. "L’any passat ens vam quedar a menys d’un punt de tenir medalla als Europeus de Belgrad en plataforma sincronitzada de deu metres. Va fer ràbia. Així que ara aspirem a medalles tot i ser una nova disciplina. Amb el Juan Pablo ens entenem. Vivim junts i ens coordinem bé, cosa important, ja que passem moltes hores treballant plegats per estar coordinats", explica.

Canvia saltar des de deu metres o des de tres? "Els deu metres són més complicats mentalment. Per als tres metres es necessita més tècnica. Ara que he tingut la possibilitat de provar les dues modalitats em trobo molt més còmode en trampolí. De petit sol ser habitual provar les dues disciplines. El procés normal és que amb el pas dels anys els saltadors passem de la plataforma al trampolí, i jo l’he fet molt jove", diu un jove que entrena cada dia més de sis hores. A la piscina o al gimnàs, cuidant-se i amb tècniques de gimnàstica pels girs i la coordinació. "Les posicions han de ser molt rectes, i tot aquest treball de posició el fem amb un preparador físic de gimnàstica", explica. I tot, sense deixar d'estudiar enginyeria de dades. "A vegades és difícil compaginar-ho tot, però és un sacrifici que s’ha de fer", diu.

El somni del Max és poder ser olímpic el 2028 a Los Angeles, imitant la fita d’Antoni Tort i Santiago Ulió, els primers saltadors catalans que van participar en uns Jocs Olímpics el 1924 a París. "El cicle olímpic el faré en trampolí de tres metres individual i sincronitzat. Fa un any mirava els Jocs de París i pensava «Alls pròxims hi haig de ser com sigui»", conclou.