Jordi Bargalló: "Quan jugo en una pista calenta que em pressiona és quan més gaudeixo"

Sant Sadurní d'AnoiaJordi Bargalló (Sant Sadurní d'Anoia, 1979) entra saludant a tothom al pavelló de l'Ateneu. Un nen plora per un cop rebut entrenant. "Posa-t'hi aigua i torna a la pista, ja veuràs com el mal passa de pressa. On tens l'estic que et vaig regalar?", li pregunta. El nen el té a casa ben guardat, ja que no deixa de ser un tresor, l'estic d'un dels millors jugadors de la història de l'hoquei sobre patins. Aquest any, en Jordi es retira després de 28 temporades a l'elit i de guanyar-ho absolutament tot. Ha jugat al Noia, l'Igualada, el Liceo i l'Oliveirense de Portugal. I en la darrera temporada, s'ha classificat amb el seu estimat Noia Freixenet per a la final four de la Champions, que es juga aquest cap de setmana a Matosinhos (Portugal). Feia 20 anys que el Noia no ho aconseguia. Serà l'únic equip català, i s'enfrontarà a tres rivals portuguesos. La semifinal serà contra el Barcelos dissabte (16.30 h).

Setmana gran, aquesta. Com arribeu a la final four?

— Per a nosaltres és un somni, ser aquí. No ens ho esperàvem. Jo ja sabia que era el meu últim any, i al veure el sorteig de la Champions vaig pensar que era mala sort, perquè era un grup molt dur. Però bé, amb una mica de sort, una mica d'empenta i una mica de bon joc, ho hem fet. Ens ho mereixem. Quan vam rascar un punt a la pista del Barcelos vaig veure que la cosa aniria bé. I ara ens hi enfrontem de nou a les semifinals. Estic content sobretot per la gent del poble, el Noia s'ho mereixia.

Per a tu què significa, aquesta final europea l'any del comiat?

— Per a mi ho és tot, no? Jo m'emociono quan entro aquí, a l'Ateneu. Aquesta pista és la meva vida. I jugo davant la meva gent, els amics, la família, els socis de tota la vida... i els fills. Jo sentia que em devia a mi mateix regalar-me un comiat a casa, després de tants anys a fora. Vaig marxar molt jove del Noia, ho he guanyat tot i he viscut grans coses, especialment a la Corunya amb el Liceo, però volia tornar a casa.

¿Com explicaries el que significa aquest esport a la teva vila a algú que no és de Sant Sadurní?

— Aquí ens coneixen pel cava i per l'hoquei. Hi ha molta tradició, tenim un munt de nens i nenes a l'escola. No només al club, també a les escoles. Passa a altres llocs com Sant Hipòlit, Reus, Igualada... és un esport arrelat al poble, a la nostra manera de ser. A la meva família hi juguem diferents generacions, germans i cosins. El meu pare no hi havia jugat, però havia fet de delegat. Jo crec que quan vaig néixer em van fer soci del Noia abans que fer-me el DNI. És una tradició que tenim, tots tres germans som socis des que vam néixer. Recordo quan era a l'Escola Sant Josep, molt menut, patinant amb el meu germà i que la mare ens mirava i estava contenta de com ho feia. Aquí a Sant Sadurní, naixem i ja ens posen uns patins als peus.

¿Va ser difícil deixar el Noia quan vas anar al Liceo?

— El primer que volia era jugar amb el primer equip del Noia, però després... volia guanyar coses. I al Liceo vaig fer-ho. Formava part d'un procés. M'estimo molt el Liceo, allà vaig ser molt feliç. Ara, no m'agradava gens quan tocava venir aquí per jugar contra el Noia. Mai he celebrat un gol contra el Noia. Feia un gol i veia a la graderia el meu tiet, el meu germà i el meu pare amb la bufanda del Noia. Ara, tampoc he volgut celebrar gols quan he tornat a la Corunya.

A la Copa del Rei vau brillar eliminant el Barça als quarts de final. Però després vau perdre amb el Lleida a semifinals. Va ser un cop dur?

— Jo ja sabia que podia passar. Coses de ser el veterà, perquè ja ho he viscut. El Lleida és un tros d'equip i al derrotar el Barça ja tenia al cap que ens podien guanyar a les semifinals. I així va ser. És una d'aquelles derrotes que et fan créixer.

¿Al ser el veterà t'ha tocat fer com de segon entrenador aquest any dins de la plantilla?

— No, no m'hi sento, de segon entrenador, però sí que intento aportar la meva experiència. Ara, sí que noto que quan parlo, m'escolten, i abans no passava tant. Ajudo amb consells, a gestionar l'eufòria.

Però aviat et tocarà ser segon entrenador, ja que un cop et retiris tindràs aquest càrrec a la selecció espanyola. Et veus entrenant en el futur?

— Ha estat una oportunitat que ha arribat en el moment just. En Pere Varias m'ho va demanar i serà una nova etapa que em permetrà seguir fent el que m'agrada. De moment no vull pensar a anar més enllà, en si seré primer entrenador... pas per pas, tot són etapes. Ara toca acabar la carrera de jugador de la millor forma possible.

Potser et toca dirigir el teu germà Pau a la selecció...

— Primer s'ho ha de guanyar, no està convocat encara! (somriu). En Pau és un dels millors jugadors del món, serà bonic treballar plegats. Pensa que sempre ens enfrontem, a la Lliga. Estem parlant tota la setmana, però quan toca enfrontar-nos, dos dies abans deixem de dir-nos res. Una mena de tàctica per no emprenyar-nos, suposo. Estem tres dies sense dir-nos res. I un cop passa el partit, hi tornem com si no hagués passat res. Som molt competitius.

Fins fa pocs feies de professor d'escola, però l'hoquei ara també és la teva feina quan no jugues.

— És que he tingut molta sort, m'han vingut a buscar els germans Ferrer per entrar als Campus Joliu, on joves estudien i entrenen diferents esports, una mica com La Masia del Barça, però amb altres esports. Vela, motor, pàdel i ara farem hoquei, amb uns nois colombians, per exemple. Els fem entrenaments individualitzats i els fem estudiar, i tenim convenis amb els clubs de la zona perquè juguin.

Parles de nois colombians. Un dels reptes de l'hoquei és créixer més enllà de Catalunya i Portugal.

— Cert. A casa tenim els pavellons plens, però llocs com Suïssa, on van tenir tradició, ara ho tenen una mica abandonat. Cal potenciar l'esport en altres països, per tenir competicions igualades, emoció. Si sempre guanyem catalans i portuguesos tenim un problema. A França, per exemple, quan hi anava fa 15 anys el nivell era baix, però s'han posat les piles i ara ja et costa guanyar-los.

Parlaves de pavellons plens a casa. Alguns, però, massa vells, com els ha passat a Voltregà. Com tenim l'hoquei ara mateix?

— A escala social i esportiva et diria que bé, però algunes coses les hauríem de millorar. Jo crec que al nostre esport, com passa en altres casos, la crisi de la totxana, de la construcció, va fer mal. Molts patrocinadors ho eren, com a Igualada o al Liceo.

Quan et retiris seguiràs vinculat al Noia?

— Suposo que estaré animant amb la Penya Barretina a la graderia (somriu). I amb el fill, que entrarà a les categories inferiors. Seré un soci més. Espero per fi tenir els dies més tranquils per estar amb els fills. Els darrers anys s'han fet durs, amb els horaris, els viatges... El cos ja et fa mal i he anat allargant el comiat una mica més del que tocava perquè m'agrada... però ja toca deixar-ho. És el moment ideal, entre els quatre millors d'Europa.

Entre els quatre primers o més amunt?

— Arribem bé, il·lusionats... i la gent de Sant Sadurní som gent tossuda. Ningú ens veu com a favorits, però quan comença el partit, la pilota és al mig i tot pot passar. Mai és fàcil anar a Portugal i guanyar-los. Allà podríem dir que estan com fa 15 anys aquí, amb pavellons que pressionen molt. Tenen tradició i passió, amb una lliga molt competitiva. Quan hi vaig jugar vaig passar-m'ho molt bé. Però la pressió és seva. Jo porto a la sang competir millor quan l'ambient és complicat, ja era així de menut. M'agraden els partits calents. Així que si guanyem el Barcelos, que costarà, tot podria passar a la final, tot i que seria contra el Benfica o el Porto. Però, vaja, de por res. A Sant Sadurní tenim fama de ser una mica folloners.