Europa es prepara per resistir
BarcelonaLes urnes continuen posant a prova la Unió Europea, i li diuen que prou de dubtes, que cal anar a totes i resistir l’assalt conjunt de Trump i Putin. Fa just una setmana el que hauria pogut representar un daltabaix per a la democràcia a Romania –i de retruc per a l’est d’Europa– ha quedat en una sacsejada, una paròdia muntada pel candidat ultra George Simion proclamant-se guanyador quan les estimacions a peu d’urna deien que el president seria l’europeista Nicusor Dana. Alleujament i esperança a la UE, cohabitant amb temors, i tot plegat envoltat d'una gran incertesa que costarà que marxi, encara que el diumenge 1 de juny el liberal Rafal Trzaskowski arribi a la presidència de Polònia.
No és agosarat dir que Brussel·les, o més ben dit, les profunditats de l’aparell de la UE, estarien desplegant una estratègia per barrar el pas als diferents corrents ultres del continent. La primera i més contundent hauria estat aconseguir que el Tribunal Constitucional de Romania anul·lés les eleccions presidencials del novembre quan, en la primera volta, es va comprovar que darrere de la victòria de l’ultra Calin Georgescu s'hi havien detectat moviments d’agents del Kremlin --com també es van detectar el diumenge 18 de maig.
Una nova convocatòria resultava arriscada, però els vots han demostrat que aquest era el camí tot i les invocacions dels ultres romanesos a ser defensats tant per Trump com per Putin, una aliança perversa de la qual Europa intenta protegir-se plantant cara a tota la gamma de complicitats ultres aplegades al grup Patriotes, un autèntic cavall de Troia al cor mateix del Parlament Europeu.
Ara com ara la resistència d’Europa a l’escalada ultradretana es basa en moure fils, de cara o per darrere, tant se val. A Brussel·les no li resulta difícil no pas domesticar però sí neutralitzar Giorgia Meloni tot i les seves reverències a Trump. Però mai ha expressat cap complicitat amb Putin, com sí que ha fet el seu vice primer ministre, Matteo Salvini, membre dels sectors més dur de Patriotes. Que se sàpiga, la UE no li ha trobat cap fil delictiu per estirar. Té més sort que Marine Le Pen, que amb la condemna d’inhabilitació sap que podria quedar fora de les eleccions presidencials franceses del 2027. I això és el que volen i esperen tant París com Brussel·les.
Un altre cos polític que està en el punt de mira de Brussel·les –i també de Berlín– és el partit neonazi Alternativa per a Alemanya, sobre el qual plana una estricta vigilància policial i judicial acompanyada d’advertències d’il·legalització. La líder ultra Alice Weidel ho considera “una persecució ideològica”. I en un racó, ignorat però també vigilat, el primer ministre d’Eslovàquia Robert Fico continua fent-se passar per socialdemòcrata i alhora va a Moscou –aquest sí—a fer reverències a Putin. Enmig d’aquesta coreografia de vegades inquietant i d'altres estrambòtica, el líder hongarès Viktor Orbán té moments de tot: ara pendent de la Casa Blanca, ara mirant al Kremlin, i gairebé sempre preguntant-se quina és la millor opció.
L’estratègia de contenció i, quan pot, d’assetjament, representa un bon impuls de la UE a l’anomenada “coalició de voluntaris”, que encapçalen el britànic Keir Starmer i el francès Emmanuel Macron, i que és una nova versió dels Aliats –amb majúscula-- sorgits durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores Europa va guanyar, però –costa dir-ho– quan ja havia perdut. Quan era un munt de tones de runa i de milions de morts. No ha de tornar a passar. Europa ha de resistir. I això no han deixat de repetir-ho personatges emblemàtics com els historiadors Anne Applebaum i Timothy Garton Ash. I també, esclar, el malaguanyat dissident Aleksei Navalni.
