Els alumnes sempre tenen la raó
L’anècdota, que conec de primera mà, és estrictament certa. A mitjans dels anys 1960, l’historiador Jordi Nadal, professor d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, va suspendre una alumna perquè, a l’examen, havia escrit extranjero amb g. Avui dia, que una alumna de la Facultat d’Econòmiques suspengués una prova per una falta d’ortografia ens semblaria una exageració i provocaria, fins i tot, un petit escàndol. La pregunta, naturalment, és per què. Per què no es pot exigir a qualsevol estudiant universitari que escrigui amb correcció? Per què hi ha qui sosté que les normes ortogràfiques no són pas tan importants? La resposta és que l’ortografia no és més que un símptoma, una manifestació, d’una cosa molt més profunda i transcendent: el domini de la llengua, que passa per la gramàtica i el lèxic, i per l’ortografia, esclar.
En posaré un exemple extrem, perquè penso que així es pot entendre millor l’argument. Un professor d’una universitat nord-americana m’explicava que, cada vegada més, els ingressos de la seva institució depenen del nombre creixent d’estudiants asiàtics, la majoria xinesos, que s’hi matriculen. (Veurem què passarà ara amb Trump, en el seu combat, ple de ressentiment, contra les universitats.) Doncs bé, aquest professor em deia que, davant de la dificultat del domini de l’anglès que tenen molts dels estudiants xinesos, el que havia acabat fent la universitat, any rere any, era rebaixar el nivell de la docència. Hi ha, per tant, una correlació estricta entre el domini de la llengua i el nivell d’exigència que podem esperar d’una institució docent. D’aquí la importància cabdal que hauríem d’atorgar a la manera com llegim i escrivim.
Amb tot, no sembla que els trets vagin per aquí. El fet és que un dia llegim al diari que a les proves d’accés a la universitat (abans en dèiem, per algun motiu, la “selectivitat”) les faltes d’ortografia només es tindran en compte per rebaixar punts a la nota en els exàmens de llengua i literatura; l’endemà, el departament de Recerca i Universitat es corregeix i diu que ho amplia a les assignatures humanístiques. El dia abans, el Telenotícies ens regalava un bonic reportatge en què es justificava que un nombre important d’estudiants de la universitat practiquin un absentisme escandalós de les classes, atès que s’avorreixen amb les lliçons magistrals amb què els torturen els professors –en lloc, suposo, d’interessar-se pel seu estat emocional, que és el que pertocaria–. Pel que sembla, en el nou paradigma instaurat pels pedagogs (algun dia algú haurà d’explicar com han assolit l’inexplicable poder que se’ls ha donat) la "transmissió del coneixement" és, fins i tot, reprovable. Aleshores, algú em pot explicar què hi van (perdó, no hi van) a fer, els alumnes, a la universitat?
Mentre ignorem que el llenguatge és l’eina fonamental per copsar la realitat (i per canviar-la), assistim a un empobriment galopant de la llengua. Però la rebaixa constant de l’exigència –acompanyada de l’aquiescència general d’uns pares que tendeixen a sobreprotegir els fills– es disfressa amb la “llengua de fusta”, que diuen els francesos, que fa servir el sistema educatiu en el seu conjunt, un llenguatge ple d’estereotips i que ha aconseguit buidar de tot contingut paraules com “innovació”, que tanmateix continuen esgrimint com a tòtems.
Ja fa molts anys, Renfe va passar a anomenar clients els usuaris de la xarxa pública de transport públic. Suposo que qui va impulsar aquest canvi estúpid de denominació havia assistit als corresponents cursets de màrqueting. Cap a la mateixa època, la universitat pública va començar a adoptar el mateix vocabulari, de manera que ara els estudiants tendeixen a considerar-se cada vegada més com a clients, perfectament conscients dels seus drets i molt poc dels seus deures. Una mercantilització que afecta també les biblioteques públiques, que, sovint, han abandonat la pretensió educativa i prescriptiva amb què van néixer i s’han convertit en supermercats atents a servir la demanda dels seus clients (els antics usuaris) i a desestimar, per exemple, el paper dels clàssics de la literatura en favor de les noves formes de distracció. Perquè tot plegat va d’això: de convertir-nos no pas en ciutadans crítics sinó en consumidors complaents.
Sembla, doncs, que hem adaptat aquella frase tòpica que diu que “El client sempre té la raó” i l’hem convertida en “Els alumnes sempre tenen la raó”. I, per tant, si fan faltes d’ortografia, passa que t’he vist. No és pas tan greu. Ja hi passaran el corrector automàtic, i tots farem veure que ens creiem que saben escriure. I així anem rodant, pendent avall.
