Barcelona: quatre idees
Primer: posar un nom a l’obelisc de la plaça del Cinc d’Oros. Barcelona és l’única ciutat amb un obelisc dedicat a res ni a ningú, orfe, despersonalitzat, extraterrestre. No crec que l’actual alcalde tingui inconvenient a dedicar-lo a la Llibertat, per exemple, però ho posaré en dubte atesa la seva fòbia al que ell anomena “quimeres conflictives”. Li poso urgència al tema simplement perquè els noms fan les coses (ells mateixos ho van fer amb l’aeroport del Prat). Caldria actuar també sobre els noms de General Mitre, Joan de Borbó, les Isabels i Cristines i borbonitats diverses, els forasters Dos de Maig o Bailèn i la insuportable absència de carrer o plaça per a Salvador Dalí.
Abans, però: fer tots els deures urbanístics que no s’han fet. En lloc de preveure la creixent necessitat d’habitatge (en una ciutat on era evident que tothom voldria anar a viure), els socialistes van decidir especular a Diagonal Mar o al 22@. O fer les superilles de Colau. El resultat és una classe mitjana que ja no pot permetre’s viure a la ciutat: “gestió de l’èxit”, en diuen. Com a solució, ens conviden amablement a considerar municipis de la rodalia, sense disposar d’un servei digne de Rodalies. I sense traslladar aquest suggeriment als nouvinguts, o als inversors. I com que no s’ha fet res, com que no s’ha construït quasi res i es prefereix renyar Airbnb per salvar la foto, durant un temps haurem de protegir els locals. Sí, em temo que serà necessari cert proteccionisme, si no es vol que els veïns comencin a culpabilitzar el turisme o els expats de tots els mals. I sobretot si no es vol buidar Barcelona de barcelonins. O, cosa que és el mateix, desnaturalitzar-la. Que és el següent punt.
Tercer: Barcelona ha de ser un model mundial d’equilibri entre obertura i caràcter. Ser ultralocal no és ser provincià: ser provincià és renegar del que és autòcton, esborrar la identitat, erigir obeliscos sense nom. Ni tan sols es pot tolerar que l’actual alcalde titlli la meitat de la seva població, que és independentista, de “perseguidors de quimeres”. Cal que Barcelona visqui amb naturalitat el seu orgull, el seu sentiment de pertinença, la seva manera de fer genuïna i la seva proposta (i llengua) pròpies: totes les idees aportades els últims anys, com la Copa Amèrica o els Jocs Olímpics d’Hivern, o la Fórmula 1 al passeig de Gràcia, haurien funcionat si no haguessin tingut un deix tan artificial i tan profundament madrileny. Els gustos són els gustos i hi ha d’haver de tot, d’acord, però quan Barcelona té una gestió hortera els esdeveniments acaben amb un resultat hortera. Es poden fer les coses amb sensibilitat i, sobretot, sense malbaratar diners públics.
Quart: l’economia ha de ser la de la creativitat i el coneixement. Feines altament qualificades, però amb accés per a tothom. Sí als projectes científics i universitaris en curs, sí als congressos i sí a protegir la producció cultural, sobretot la pròpia. No a regalar el nostre espai públic, no a buscar cocapitalitats absurdes amb Madrid que Madrid no vol, i no a oblidar la nostra vocació secularment mediterrània. Liderar l’avenç del corredor ferroviari, encapçalar una àrea econòmica concreta del sud d’Europa, buscar col·laboracions urbanes amb Marsella, París, Roma, Nàpols o Berlín, però també amb Nova York i San Francisco. Deixar les fascinacions pels palauets del Las Vegas espanyol per a Collboni i el seu avalador Daniel Sirera.
Havien de ser quatre idees, però ja que hi som posats: dos grans parcs urbans a la plaça Catalunya i a la Sagrada Família. Tolerància zero amb les màfies organitzades. Abandonament de l’ànim recaptatori envers els motoristes, veritables salvadors del trànsit de la ciutat. Destinar el Raval, quasi sencer, a habitatge assequible per a joves barcelonins i impulsar fórmules financeres per ajudar-los. No fer de Montjuïc una muntanya simplement accessible, sinó de pas obligat. Més llum a la nit. Més comerç local. Més herba, molta més herba, eliminar per sempre els parcs en forma de grans sorrals. Més Santa Eulàlia. Més excepcions, menys uniformitat, més flexibilitat. Façana de la Glòria, sense excuses ni dilacions. Menys actitud noucentista i més actitud modernista, més agosarament, més vida. Més classe mitjana. Més gent normal, més barri, menys fums. Menys polítics de navalla. Més temps per fer un cafè a la terrassa sense que et diguin que a les dotze ja es dina i, ja com a veí, eliminar la llum lila de la font de l'avinguda Gaudí amb l'hospital de Sant Pau. On s’és vist.
