Aquests dies de calorada és normal pensar en els estius del passat. Els registres sembla que ho diuen ben clar: aquestes temperatures són inèdites, de rècord absolut, cosa que em porta al cap una repadrina meva, que va dir-me, ja un poc senil, que aquell dia havia estat el més calorós de la seva vida, impressió que podia semblar exagerada, però que després van confirmar els noticiaris: des de feia més de vuitanta anys no es tenien notícies d’una jornada tan tropical, a Mallorca.
Ara corre per X un acudit similar: encara que ens estiguem morint de calor, sembla que pot ser l’estiu més fresc de la resta de les nostres vides (almenys si aconseguim sobreviure). Encara que sigui cert, no hi podem fer gaire cosa, més que queixar-nos i aguantar, sobretot els que no tenim aire condicionat a casa i no sabem on posar-nos més que a davant del ventilador, que ja és el millor amic de l'home. Aquest aparell ara mateix representa una mena d’utopia abastable, lluny de la fraudulenta i nociva implantació dels aparells d’aire condicionat. El ventilador com a símbol de la virtut acalorada.
Tothom dona per fet que aquest augment de les temperatures a l’estiu és culpa nostra, de l’acció humana damunt del planeta, cosa davant de la qual, però, no deixem de remenar l’olla, amb el resultat que encara fem pujar més la temperatura de l’invent. Els aires condicionats no fan més que expulsar aire calent a fora, o també l’èxode de les persones que només busquen recer vora el mar, convertint el litoral en un merder, els milions de desplaçaments turístics, avions escalfant l’atmosfera, tant d’asfalt i ciment per tot, absorbint sol i ofegant-nos. A les ciutats buides s’hi podrà acabar respirant millor que al litoral ataconat de formigó. Així, cada piscina que construïm és una ferida purulenta més a la pell del planeta. Tot el que fem per buscar consol agreuja el problema. El remei no és que sigui pitjor que la malaltia; el remei ja és la malaltia. Ha estat buscant una cura per a la nostra condició insatisfeta com ens hem carregat aquest planeta meravellós. Buscant sortir del foc estem creant, literalment, un infern amb aire condicionat i menjar a domicili.
Que moltes ciutats europees es preparin per estius futurs amb més de cinquanta graus de temperatura és de distopia dement. A més, la calorada es reparteix desigualment: sobretot són les classes treballadores les que pateixen. No cal dir que la quantitat de gent que està morint per culpa de la calor s’està multiplicant arreu del planeta, sobretot persones que han de treballar al carrer o a fora durant el dia, com els picapedrers, els repartidors de menjar, els marjalers o els escombraires. En això caldrà un replantejament seriós. No pot ser que la calor tingui ideologia. Per molt que els polítics gaudeixin d’aire condicionat, dins i fora de la presó, han de començar a ser conscients del problema. Aquest juny, per exemple, dins certes escoles no s’hi podia posar un peu. El truc és sobreviure i esperar que a l’hivern ens remati una onada de fred.
