Ca nostra?
Les darreres informacions al voltant del TIB ens haurien de fer reflexionar sobre un grapat de coses que ens afecten, i molt, en la condició que tenim com a habitants d’una illa com Mallorca. Si com una possible solució als problemes de mobilitat, el Govern balear es planteja licitar novament les línies del TIB, no anam bé. Una vegada adjudicades, quasi amb tota seguretat tindrem els mateixos problemes, perquè no els haurem sabut enfilar de cara, de manera valenta, global i decidida. Tal vegada no ens n’adonam, però ja hem perdut un temps preciós.
És clar que el Pla de Transport Insular (PTI), que va realitzar l’anterior Executiu, no és allò que esperàvem. Tampoc va manejar dades reals dels anys 2016, 2017 i 2018 principalment, que varen servir per a la seva elaboració. Evidentment, s’ha fet curt per totes bandes: des del primer minut ha resultat insuficient. Qüestions com la saturació del transport públic, la manca de freqüències directes, la conveniència importantíssima de la reducció dels temps de trajectes, una incomprensible autorització per poder circular drets per carretera i autopista dins d’un autobús del TIB –on s’ha vist mai un disbarat com aquest?–, hiperconnectivitat de segons quines poblacions, problemes de saturació diaris a la xarxa viària, etc. Tots aquests problemes no poden tenir ni un dia més de demora en ser tractats, per mirar de ser resolts.
Les mancances són més a escala global i estructural que no pas puntual. No hauríem de caure en la simplicitat, ni ser tan innocents com per creure que amb quatre apedaçades el desgavell quedarà arreglat. Per exemple, no tenim infraestructures adients per suportar el trànsit actual. Camions, cotxes, busos, furgonetes, bicicletes i més bicicletes, patinets, quads, ironmans, 312, Challenge, ral·lis, etc. comparteixen una xarxa viària del tot inadequada a les nostres necessitats, fins al punt de no poder arribar o sortir de casa sense fer inacabables cues a la carretera o sense passar pena de si podràs fer allò que havies de fer, per molt quotidià que sembli. A més de ser inacceptable per a la nostra societat, no se n’han valorat les conseqüències nefastes, a tots els nivells, que té per a la vida diària de la gent d’aquesta illa.
A ca nostra no tenim una xarxa ferroviària suficient, moderna i eficient que arribi a la majoria dels racons de la nostra terra. Teníem millor xarxa a principis i mitjans del segle passat, que no pas ara. Poblacions com Capdepera, Artà, Santanyí, Campos, Felanitx, Llucmajor, Algaida, Montuïri, segur que enyoren el tren i no volen tenir només comunicació per asfalt. Quan un veu el que s’ha invertit públicament a la Península en matèria ferroviària i de carreteres, es demana com és possible que no ens bulli la sang en veure el que tenim a ca nostra.
Discutim sovint sobre models turístics adients, especulació urbanística, topalls poblacionals, població flotant, etc. i no tenim cap control aeroportuari, ni tampoc dels ports més importants de les Illes, que són controlats per l’estat espanyol. De què hem de discutir si entra un avió per minut a Mallorca? Què podem solucionar si arriben cinc creuers el mateix dia?
La gratuïtat del transport públic també és una qüestió de la qual s’hauria de parlar a fons. És clar que tenir transport públic gratuït ens agrada a tots, però tal vegada fa més mal que bé al conjunt. No és cap disbarat pagar un preu popular per tenir un transport públic en condicions, ens faria ser més exigents amb les administracions que el gestionen, ajudaria al seu finançament, permetria dedicar-hi més recursos per a la modernització i tenir les infraestructures que necessitam.
Hi ha molta feina per fer i molts de temes per discutir per millorar ca nostra, si realment volem que sigui això i no el circ o el parc temàtic en què s’està convertint.
