Desmobilitzats

Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l’Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons. A tal punt que l’expresident Bush pare va dir allò que la política exterior dels Estats Units no la decidirien els manifestants de Barcelona.

Ara, en canvi, amb motiu del bombardeig d’Israel sobre Gaza, que ha causat més 50.000 morts palestins, no hem tingut res semblant. No són situacions idèntiques (els assassinats i segrestos perpetrats per Hamàs expliquen la resposta inicial israeliana), però el resultat és la mort i el desplaçament de població civil, i la reducció a runa de tota la Franja de Gaza, en una escala sense precedents, i no serà per falta de precedents a la zona.

Potser ho fa que la protesta del 2003 era contra Bush però també contra Aznar, que va anar a fer el milhomes geopolític a les Açores, i que, per tant, la mobilització popular interessava a l’esquerra catalana i espanyola, que ara no tenen aquest incentiu per sortir al carrer. O que venim d’una inflació de manifestacions independentistes d’utilitat limitada. O potser és que 22 anys més tard una bona part de la societat postpandèmica ja les ha vistes de tots colors (guerra a Ucraïna inclosa) i pensa que prou feina té amb els seus problemes d’habitatge, de pobresa encoberta i del futur dels seus fills per ocupar-se de problemes aliens, per més dolorosos que siguin. Si hi ha hagut alguna enginyeria social i de mercat darrere la desmobilització, se n’ha sortit.